Portes giratòries com a forma de corrupció: dos exemples

 Ara que fa dies que no parem de parlar de corrupció política (les nous detalls que anem coneixent i els enregistraments telefònics que estan sortint a la llum darrerament  provoquen una preocupant desafecció i pèrdua de confiança en el sistema democràtic) i en els polítics d’un cantó i d’un altre, en un ambient enrarit i gens edificant on la constant és el arxiconegut “i tu més”, la situació d’emprenyament, estupefacció i desconfiança en la clase política augmenta a velocitat de vertígen.

Perquè el teatre que fa el senyor Núñez Feijó en demanar eleccions (perfectament ajudat per la Conferència Episcopal -uns altres que s’haurien d’ocupar de netejar la porqueria que tenen sota les seves catifes en forma de pederàstia-) té una credibilitat exactament igual a zero després dels escàndols de l’operació Gürtel, o l’operació Catalunya, per només citar-ne dues, o el manteniment com a president autonòmic al País Valencià d’un personatge mediocre, mesquí i amortitzat com Carlos Mazón.

Al capdavall els polítics entre ells no deixen de protegir-se. El poder és el poder, i malauradment per a molts d’ells, un veritable modus vivendi que els permet pagar les factures, quan hauria de ser una mera etapa-curta- en la vida d’aquells que, per vocació i capacitat de servei a la comunitat, poden aportar valor afegit al col·lectiu.

No entrarem a discutir si els polítics estan ben pagats o no (jo sóc dels que penso que no) i si no caldria d’una vegada una llei de finançament dels partits polítics que evités que aquest finançament s’hagués d’aconseguir via un percentatge de l’adjudicació d’obra pública, per què això són figues d’un altre paner.

Però que els polítics es protegeixen entre ells és un fet. L’altre dia, tot entrant al lloc web de Newtral (el web que informa sobre els sous dels càrrecs polítics i assimilats) vaig saber, després d’haver-m’ho preguntat algunes vegades, què se n’havia fet de l’anterior president de la Generalitat Valenciana, en Ximo Puig.

Doncs bé, en un exercici de malabarisme remarcable, el senyor Puig va acabar dessignat el febrer de 2024 com a, atenció, ambaixador d’Espanya a la OCDE (Organització per a la cooperació i Desenvolupament) que té la seu a París. Puig ocupa un palauet a la ciutat, i, a més a més de tenir  casa a París, les despeses de manutenció pagades, xofer, naturalment, i té un salari brut anual de 130.000 euros. Jo em pregunto quines són les tasques diàries (o setmanals) del flament ambaixador, però -sense cap mena de coneixament profund del tema- m’atreviria a afirmar que massa massa estressant no hi deu anar pas.

Va passar també amb l’ex alcade Joan Clos, a qui li van regalar diversos càrrecs, primer d'ambaixador a Turquia i a Azerbatjan, i més tard un càrrec d’ambaixador pel desenvolupament d’habitatge sostenible de l’ONU a Nairobi, si no vaig errat.

No sé si aquests nomenaments els podem titllar de corrupció, però en la meva modesta opinió, s’hi acosta molt….

La incompetència dels gestors de l'Ajuntament de Palamós

Darrerament no faig més que constatar, molt a desgrat meu, que molts dels esdeveniments i fets que ens envolten van a pitjor. Encara ressonen les veus que deien que de la pandemia de COVID en sortiríem reforçats i millors com a aquest col·lectiu que ens hem entestat a qualificar de Sapiens Sapiens. 

Però la realitat és tossuda i els fets (“facts and figures” que diuen els anglosaxons) no fan altra que confirmar que no anem bé. Ni a escala global (només cal mirar les notícies diàries que ens martiritzen amb guerres impensables fa una dècada, autoritaritarismes in crescendo, escalfament planetàri accelerant-se,...), estatal (encara no saben la magnitud de la tragedia que afecta el Partit Socialista en materia de corrupció quan el número 3 del partit hi está esquitxat fins la medul·la...) i local (on els contribuents patim el desgavell de les diferents administracions municipals).

A aquestes darreres em vull referir a l’article d’avui. I en concret al municipi de Palamós, el que, malgrat els anys que fa que no hi visc de forma habitual, encara considero el meu poble.

Des que tinc ús de raó, que els dies de la Festa Major de Palamós han estat associats amb una època de records meravellosos d’infantesa i joventut: s’acabaven les classes, començava l’estiu i hi havia “els cavallitus”. Em perdonaran el barbarisme, però així els hem anomenat des de la més tendre infantesa i posar-hi un altre nom en tergiversaria la memoria col·lectiva dels palamosins, o al menys així ho crec.

És doncs altament frustrant la confirmació que, per primera vegada des que tinc ús de raó, a Palamós, no hi haurà les atraccions de fira durant els dies de Festa Major. És un drama? Certament no, veient les coses que passen al món, perquè la resta de programa de Festa és mantindrà com de costum, però quan aquesta situació es provoca com a conseqüència d’una mala gestió municipal, llavors n’hi ha per, com a mínim, aixecar el dit i deixar constancia d’un cert (o un gran) emprenyament.

Hores d’ara qualsevol palamosí sap que no hi haurà “cavallitus” degut a que el seu emplaçament habitual està en obres (les polèmiques obres de remodelació del Passeig de Mar) i la ubicació tradicional está completament afectada. La nova que ha proposat l'Ajuntament, no ha estat acceptada pels firaires.

Veure una publicació a Facebook de l’alcalde de Palamós, justificant tot el que l’Ajuntament havia proposat als Firaires (nova ubicació, exoneració parcial de taxes, electricitat gratuïta,…) em va semblar com a mínim indigne (i per acabar-ho d’adobar l’alcalde anava vestit d’una forma patètica i parlava amb una gesticulació que no feia res més que empitjorar-ho).

No em crec les paraules de l’Alcalde quan afirma que fa un any que van començar a negociar amb els firaires, perquè si així hagués estat, segur que haurien trobat una solució, o com a mínim, la zona que els han proposat estaría en millors condicions. Estic segur que el que ha passat és fruit de la improvisació, però es clar, en un país que es menteix fins i tot a les comissions d’investigació, és molt difícil saber com va anar tot plegat. Només en tenim el resultat, que podem qualificar objectivament com a altament decebedor. Esquerra Republicana s’està guanyant un càstic electoral de consideració a les properes municipals, si no, temps al temps.

I la segona polèmica que afecta l'Ajuntament té a veure, naturalment, amb les obres al Passeig del Mar.

A mi, la primera part de la remodelació del Passeig em sembla poc encertada (és una pura opinió personal, que potser canvïo quan ho vegi tot acabat) perquè no fa més que confirmar el que escrivia l’altre dia sobre la plaça de Catalunya de Sant Antoni de Calonge: molta pedra i poca vegetació, en un model que jo pensava del tot superarat, però com de costum, tot allò que es pot fer malament, acaba fent-se malament (podría citar altres casos de desgavells urbanístics municipals que conec bé, a Olot: la plaça del Mig o la reforma del “Firalet”, per exemple: places dures sense cap mena de gràcia que trenquen amb la singularitat de llocs que eren emblemàtics i han deixat de ser-ho).

Això sense parlar d’on aparcaran a l’estiu els gairebé 280 vehicles que ja no ho podran fer entre el Passeig i la platja (ningú es va plantejar, posats a obrir-ho tot, de fer un aparcament soterrat? - A Sant Feliu de Guíxols n'hi ha un...-). En desconet la factibilitat técnica, i per tant no puc opinar amb coneixement de causa, però com a mínim, crec que s’hauria d’haver plantejat.

Tinc la sensació que les properes eleccions municipals passaran factura a Esquerra Republicana, però si és així, s'ho hauran guanyat a pols.

La intel·ligència dels contenidors intel·ligents de Girona

Hi ha qui diu (són pocs, francament) que la neteja de Girona ha millorat amb els nous contenidors. N'hi ha molts d'altres que no ho acaben de veure clar. 

Confesso que en el meu cas va a dies, perquè de vegades, poques, els contenidors del meu barri (La Devesa) estan endreçats i nets i acabo tenint fe en l'espècie humana i per extensió en els nostres gestors públics, però d'altres, la majoria, la implantació dels contenidors "intel·ligents" (els humans som tan idiotes i tan poc originals que utilitzem la paraula intel·ligència amb una frivolitat que esgarrifa, com per exemple en aquest cas dels contenidors d'escombraries) ha estat una gran contribució a la proliferació de brossa fora dels contenidors. Aquesta és una realitat incontestable a la que els gironins ens enfrontem cada dia, i per tant, en línies generals, estem pitjor ara que fa un any.

                                        Jaume Burgell

Diari de Girona

Implantar contenidors amb targeta (com es fa ja a molts municipis) no és intrínsecament cap mala idea, ans al contrari, però l'actuació que s'ha fet a Girona no em sembla "intel·ligent" de cap de les maneres. 

D'entrada perquè abans d'aquesta implantació teníem un contenidor per a cada fracció (orgànica, vidre, plàstic, paper i rebuig). Seria el que seria, però era clar i els ciutadans podíem -i això és el més important- dipositar la brossa al contenidor a qualsevol dia del dia o de la nit.

Ara no. Els contenidors s'han reduït a 3: un per la fracció orgànica, un altre pel tèxtil sanitari (que no entenc per què no pot anar al rebuig) i un darrer per a vidre, paper i cartró i envasos.

Fins aquí, encara. Però naturalment, si hi ha un contenidor per a tres fraccions diferents (vidre, paper i envasos plàstics) s'hi ha de posar una discriminació per dies i això genera moltes molèsties als contribuents que som els que acabem pagant la festa, i més ara que el ciutadà suporta amb les seves contribucions municipals el cost del 100% de la gestió de residus urbans.

Si a més a més, s'hi afegeix una altra limitació -innecessària al meu parer- de restricció horària (els contenidors només es poden obrir amb la targeta entre les 7 i les 22 hores) aleshores la molèstia és encara més feixuga.

Però a més a més, la fracció orgànica, que com he dit, té contenidor "propi i exclussiu", no admet deposició diària, sinó que es limita a dimarts, dijous i diumenge (segurament pel conveni que té l'Ajuntament amb l'empresa de recollida), però això provoca que els ciutadans haguem de fer de gestors de residus als nostres domicilis, i en èpoques de calor, com ara mateix, és molt complicat i per tant, genera malestar i manca d'acceptació.

Els humans som mandrosos per natura (a mi m'agrada més la paraula "dròpols" que ens defineix com a espècie encara millor) i en conseqüència, si ens ho posen difícil (en qualsevol àmbit de la vida), la majoria tira pel camí del mig, que sempre és el més curt. No hi ha ningú amb capacitat suficient a la corporació municipal per entendre aquest principi bàsic? D'on surt tan poc sentit comú?

Per tant, per molt que hi hagi un règim sancionador (llegia ahir al Diari de Girona que l'Ajuntament ha posat 300 multes entre gener i maig d'enguany per infraccions en matèria de resídus...sense comentaris) que pot comportar multes fins a 600 euros per ús indegut dels contenidors, una part de la ciutadania incompleix la norma. Segur que es tracta d'una minoria perquè en general els humans acabem gairebé sempre acatant les normes (per convicció o intimidació), però aquesta minoria fa que els resultats globals siguin manifestament desastrosos per a tothom. I la ciutat "bruteja" ara més que mai abans. Com he escrit al començament, és una realitat incontestable, digui el que digui l'Ajuntament. 

La intenció era bona, però com passa tot sovint, la manca d'una reflexió profunda i de la participació popular en decisions de tanta transcendència com aquesta, fan que els resultats de les actuacions municipals siguin un complet fracàs o com a mínim un gran fracàs. 

PS. Aquest estiu ens implantaran contenidors "intel·ligents" a Sant Antoni de Calonge. Acostumats als despropòsits municipals en aquest municipi, ja començo a anticipar el desastre que comportarà aquesta nova actuació. Que Déu ens agafi confessats... 

El descontrol públic com a símptona de corrupció

Els periodistes d'Octuvre.cat la van tornar a clavar fa poc tot demostrant dues coses. La primera és que a determinades institucions públiques - oh sorpresa!- hi ha un nivell de corrupció que, com a mínim no és negligible, i la segona és que, una part significativa de la mateixa (corrupció) escapa al control públic durant molt de temps, i de vegades, ai las, no ho sabem, per períodes molt llargs o fins i tot per sempre més...

Per això mai no podrem estar prou agraïts a periodistes independents, compromesos amb la veritat, que fan que, com a mínim, el ciutadà pugui prendre consciència que, al menys una part dels impostos que paga es destinen a finalitats -de tot- que no es corresponen amb l'esperit de les mateixes.

Així doncs, gràcies a col·lectius com Octuvre.Cat, amb periodistes que de vegades malden per a poder guanyar un sou que els permeti pagar les factures a final de mes, s'aconsegueix per tossuda insistència, que les entitats de fiscalització reaccionin a determinades denúncies.

Ha estat així com, finalment, la Sindicatura de Comptes va fer públic dimedres de la setmana passada un informe en el que es determina que durant el periode 2016 al 2024, és a dir, 8 anys i amb total impunitat i un descontrol absolut, el Departament de Drets Socials (una altra vegada el Department de Drets Socials...se'n recorden del forat negre de la DGAIA i les entitats del mal anomenat tercer sector a les que es subcontracta bona part del pressupost d'actuació?) va abonar de forma incorrecta un import total de 167,56 milions d'euros en prestacions socials indegudes. Alguns dels quals, per prescripció, són ja irrecuperables. I dels no prescrits, ja en parlarem.

En un país normal, amb estandards democràtics com cal, aquesta notícia hauria provocat dimissions, segurament també detencions preventives i la intervenció immediata de la fiscalia anti-corrupció per a determinar el què, el com i el per què, però en aquest país, sembla que el màxim que desperta és algun titular de premsa, un curt al "324" i tal dia farà un any. La Sindicatura, en el seu informe parla -literalment- de "problemes estructurals de transparència i governança".

Bàsicament i per fer-ho curt, el descontrol es produeix pel pagament d'una prestació a joves ex-tutelats que ja estàn treballant. La manca de control efectiu del pagament de la prestació ha suposat en molts casos continuar pagant la prestació a persones que ja estaven percebent un salari. I una altra vegada hem de citar aquí la Fundació Resilis (de la que vaig parlar a l'article que vaig escriure sobre l'escàndol de la DGAIA arrel de la violació sistemàtica d'una menor sota tutela que no tornava a dormir al centre on estava adscrita per falta de control), que, juntament amb la Fundació Mercè Fontanilles té la responsabilitat de fer el seguiment de joves extutelats. És només una mostra més de descontrol absolut de l'Administració de fons públics que són gestionats -de forma incomprensible- per entitats subcontractades suposadament sense ànim de lucre. Només suposadament.

I segurament, una auditoria en profunditat al Departament de Drets Socials, al qual està adscrita la DGAIA, trauria a la llum el cas de moltes altres irregularitats de les que els contribuents només ens assabentem de tant el tant (i naturalment, d'una petita part).

Necessitaríem molts més "Octuvre.cat" per a poder, com a mínim, destapar aquests casos de corrupció que minen la nostra confiança en l'Administració Pública. 

És cert que ens escandalitza la descoberta de nous casos pràcticament a diari, el darrer, l'escàndol de corrupció en l'adjudicació d'obra pública encapçalat pel número tres del PSOE, Santos Cerdán, l'ex-ministre de transports, José Luís Ávalos i el "conseguidor" Koldo García, però és en l'administració de més proximitat on aquests casos cobren encara una dimensió més virulenta.

L'obra pública mai no ha estat exempta de corrupteles de tot tipus, sigui quin sigui el color del partit,.. el famós 3% del que parlava el malaurat Pasqual Maragall, però quan es tracta d'estafar diners del contribuent suposadament destinats a obra social, la indignació puja a un estadi superior (s'acaba també de fer públic el cas d'una funcionària de drets socials de l'Ajuntament de Barcelona, que es va embutxacar -per sonalment- prestacions per import de 400.000 euros. I l'estafa no ha durat pas quinze dies)...

Com és possible, que, en ple segle XXI i en un país de la Unió Europea, continüin passant aquestes coses? Doncs això, descontrol i prevaricació. I en l'àmbit dels drets socials, dues tasses, perquè és on la delegació de funcions i les portes giratòries tenen una dimensió gegantina.

I, gairebé mai, gairebé mai, no acaba passant ben bé res. Però quantes més persones en siguin conscients, abans podrem acabar amb aquesta xacra.

Màfia o democràcia

El patró de comportament de les dretes (extremes) i les extremes dretes és el mateix tant si estem parlant d'Hungria, com d'Espanya (i de Catalunya) o dels Estats Units. 

Després de la plantada de la senyora Díaz Ayuso, divendres passat, a la conferència de presidents autonòmics en abandonar la sala quan el president d'Euskadi, Immanol Pradales, va utilitzar l'euskera per a fer la seva intervenció, les dues ànimes del PP van quedar ben paleses: la d'aquesta senyora, que defensa literalment que "España no es un país plurinacional, es una gran nación de siglos y además pocas naciones como la nuestra tienen una lengua común compartida por 600 millones de personas" (a la senyora Ayuso no la va secundar cap altre president del PP) i la de la resta de presidents.

De fet, la suposada imatge d'unitat que el PP vol mostrar en públic, com a única alternativa de govern per a Espanya, la desmunta aquesta senyora amb els seus estirabots teledirigits pel senyor Miguel Ángel Rodríguez, àlies MAR, deixeble avantatjat de Steve Bannon i com a tal, inventor de "fake news", món paral·lels i realitats alternatives.

La manifestació de diumenge passat a Madrid, convocada pel PP però amb la consigna d'anar-hi sense banderes de partit (si si van fixar, no hi havia banderes del PP, només d'Espanya, tantes, que feia mal als ulls) pretenia ser el tret de sortida del congrés extraordinàri del Partido Popular del proper mes de Juliol en el que suposadament s'ha d'aprovar la nova ponència política del partit i donar l'aval a Núñez-Feijóo com a candidat a la presidència del govern a les noves eleccions.

Si després dels autocars pagats pel partit i el suport de la premsa afí només van aconseguir convocar 45.000 persones, segons la delegació del govern, no sembla que la manifestació, que tenia com a lema: "màfia o democràcia" (ja saben, com allò que deia l'Ayuso durant la pandèmia: "socialisme o llibertat"), fos un rotund èxit. Però ja s'ho devien flairar quan en comptes de la plaza Colón, amb major capacitat, la van convocar a la plaza de España.

I naturalment, la senyora presidenta de la Comunidad va aprofitar en el seu discurs per inflamar les masses amb missatges del tipus: "Què importa apartar la guàrdia civil de determinades regions? Què importa que es permetin llistes amb terroristes a Bildu? Què importa que amnistïin colpistes?...".

Aquesta gent, tenen la desvergonya de titllar de màfia el govern de Sánchez (que també sembla força clar que no està net de pecat amb tots els escàndols que els esquitxen) quan ells mantenen a les seves files un president autonòmic, Carlos Mazón, que és el responsable, com a mínim subsidiàri, de la mort per negligència de 227 persones el 29 d'octubre de l'any passat a l'Horta Sud i àrea metropolitana de València.

I mentre a la plaza de España hi havia aquesta manifestació, amb Aznar, Botella i Díaz-Ayuso que no es van separar ni un mil·limetre de Núñez-Feijó (de fet per president del PP deu sentir de ben a prop l'alè de la presidenta al seu clatell), també a Madrid, el "Madrid Economic Forum" reunia en un acte patrocinat per empreses de criptomonedes, la crème de la crème del lliberalisme i l'extrema dreta, amb un convidat d'honor, Javier Milei, que va entrar a l'escenari dient "Viva la libertad, carajo, muerte al socialismo" o també "Contra los socialistas de mierda yo siempre voy a estar a su lado" (aquest és el nivell: Ayuso libertad). Altres notables participants van ser, Albert Rivera (sí, és viu, sembla que ha resucitat), Esperanza Aguirre, Espinosa de los Monteros i Ramón Tamames (el comunista que es va tornar boig i va defensar la moció de censura de VOX) entre d'altres perles pàtries. Tota una declaració de principis vistes les simpaties polítiques d'aquest personal.

Jo no m'atreveixo a vaticinar com acabarà tot plegat, però el que sí els asseguro és que, vista la crispació d'ànims a Madrid, on només s'utilizen entre els polítics els ventiladors per expulsar la merda dels uns contra els altres i dels altres contra els uns (i qui tingui les mans netes de debò que tiri la primera pedra), les properes eleccions seran divertides. I de resultat totalment incert. 

No tinc clar que el senyor Núñez-Feijó, que ha anat de més a menys, no acabi essent escombrat per l'apissonadora d'aquest vers lliure anomenat Isabel Díaz-Ayuso. Ayuso Libertad. 

El divorci

El que ha de passar, més tard o més d'hora acaba passat. 

Aquesta és una màxima universal i vella com la història del Sapiens Sapiens. Que l'empresari d'èxit Elon Musk, flamant responsable del DOGE (Department of Governmental Efficiency) del govern dels Estats Units que havia de retallar centenars de milers de milions de dòlars en despeses superflues i el màster de l'univers i president dels Estats Units Donald Trump s'acabarien enfadant estava cantant. 

"Dos galls en un galliner no canten bé" diu sàviament la dita popular catalana, i els dos galls, Musk i Trump, tenen un ego de tal dimensió que estava cantat que acabarien enfadant-se i separant els seus camins.  

Després del comiat d'Elon Musk (anunciat un parell de setmanes abans) com a màxim responsable del DOGE, que ambdós personatges van intentar que "semblés" una separació amistosa, la cosa s'ha anat torçant a una velocitat de vertígen. 130 dies ha durat la lluna de mel. Menys que molts casaments d'estrelles de Hollywood. De passejar-se pel despatx oval amb algun dels múltiples fills d'Elon Musk (un paio que té 13 fills de relacions amb 4 dones diferents) com si fossin amics d'universitat, ha passat a comunicar-se només via "Twitter" per a dir-se, literalment, el nom del porc.

Normal. Al menys a mi no m'estranya gens.

Elon Musk, que -no ho oblidem- va contribuir a la campanya electoral de Trump amb 250 milions de dòlars (que van incloure sortejos d'un milió de dòlars als votants que es registressin per votar per Donald Trump), es va adonar, després del les primeres setmanes de govern, que les excentricitats del president dels Estats Units afectaven de forma molt directa la seva butxaca. I això, per un empresari, és una línia vermella que no es pot creuar. Efectivament, entre l'1 de gener de 2025 i el 5 de juny de 2025 les accions de Tesla, companyia de bandera del mil·lionari sudafricà, han passat de cotitzar de 390 a 322 dòlars per acció, és a dir, un descens del 17,5%. 

I les vendes de cotxes elèctrics de la seva empresa, han caigut en picat el 2025. A Europa, només el mes de maig, les vendes de cotxes Tesla han caigut un 67% a França, un 54% a Suècia, un 29% a Espanya i un 64% a Portugal, mentre les vendes de cotxes elèctrics xinesos es disparaven.

Quan Musk s'ha adonat que recolzar Donald Trump posava seriosament en risc la seva companyia (els propietaris de cotxes Tesla als Estats Units han començat a enganxar adhesius als seus cotxes amb missatges com: "Vaig comprar aquest cotxe abans que Elon decidís convertir-se en un supermalvat") i ha constatat que la seva política d'arbitrarietats testosteròniques no portaven enlloc, ha decidit fer una passa enrera amb la mateixa celeritat que va recolzar el president. 

El punt final de confrontació? La llei que abaixa els impostos dels més rics combinada amb la retallada més bèstia de prestacions socials (inclosos els subsidis a la compra de vehicles elèctrics) de la història dels Estats Units. Musk va advertir, com afirma en el "twitt" que de la foto superior, que aquesta llei és una abominació fastigosa (disgusting abomination).

Avui, el desencontre ha pujat de to, i ho ha fet de forma molt exponencial. Riguin-se vostès del divorci d'en Brad Pit amb l'Angelina Jolie, o d'en Johnny Depp i l'Amber Heard...

Quan Musk es va adonar que, malgrat els seus projectes de retallada de despesa al DOGE, el dèficit anava pel pedregar -l'oficina de pressupostos del Congrés nord-americà va explicar ahir que les mesures de Trump (que inclou a més a més de l'amplicació de la rebaixa fiscal, l'aument de recursos per a les deportacions, entre d'altres) comporatàn un dèficit addicional de 2,4 bilions (2,4 milers de milions de dòlars) al deute públic nord-americà els propers 10 anys- va decidir que ja en tenia prou.

I de fet, la cotització del dòlar ho està patint de forma severa. La cotització del bitllet verd ha passat de 1,035 el dia 1 de gener de 2025 a 1,145 avui, una depreciació de l'11% en 5 mesos....

Hem de pensar que una molt bona part de la "credibilitat" del deute federal dels Estats Units es basa en la seva capacitat gairebé infinita d'imprimir bitllets de dòlar degut a la consideració mundial del dòlar com a moneda refugi. I no podem oblidar tampoc que el deute públic nord-americà és de 29 bilions de dòlars...Una xifra que gairebé no es pot comptar...I si l'economia nord-americana perd credibilitat, ens podem abocar a una crisi sistèmica.

Avui Musk ha pujat les seves diferències amb Trump a un estadi superior. Via Twitter (xarxa "X"), ha piulat: "és hora de llançar lagran bomba: Donald Trump és als arxius d'Epsein. Aquesta és la veritable raó per la que no s'han fet públics. Que tinguis un gran dia DJT!.  I després, en un altres Twitt ha criticat la política aranzelària de Trump, anunciants que causarà una recessió severa la segona meitat de l'any...

Passa a les millors parelles, però com que de l'amor a l'odi hi ha només un pas, com resa la dita, els auguro que els propers dies i setmanes, la diversió està garantida. Preparin les crispetes.

El desproposit judicial de Sixena i la catalanofònia que no s'atura

No deixa de ser sorprenent que fins i tot en aspectes tan allunyats de la política com ara la conservació del patrimoni cultural col·lectiu, hi hagi tan de foc creuat polític i que la justícia hagi fallat a favor del retorn dels frescos del monestir de Sixena que es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya hagi estat considerada una gran victòria del nacionalisme espanyol. Els del PP salten de contents i els de VOX ja no els ho explico. Si aquesta sentència no està polititzada, que baixi Déu i ens ho digui.

Els que es feliciten per la notícia expliquen la sentència com una reparació que permet el retorn del "tresor expoliat" (literalment) el 1936, a començaments de la Guerra Civil. Els tècnics i els experts, com ara Simona Sajeva una de les més grans expecialistes mundials en pintures murals, alerta que el trasllat dels frescos "danyarà sense remei i de forma objectiva les pintures". 

Però malauradament, hi ha molta gent que només pensa que tot allò que sigui una derrota -metafòricament parlant- de Catalunya, és una victòria d'Espanya, quan paradoxalment, els que advoquen per la unitat de la mare pàtria (la seva), no haurien de tenir cap problema per a acceptar que els frescos estan molt millor al MNAC que no pas patint el trasbals d'un trasllat de més que dubtosos resultats. En fi, "Doctores tiene la iglesia", diu la dita.

Frescos de la sala capitutal de Sixena, al MNAC - Diari Ara 

De fet, si hom analitza el que va passar realment, ens hem de remuntar a 1936, quan el prohom Josep Gudiol i Ricard, arquitecte, arqueòleg, deixeble de Bosch i Gimpera, que va estudiar història de l'art i va impartir classes als Estats Units, va ser nomenat per la Generalitat de Catalunya comissari per al salvament del patrimoni artístic. 

Un diari tan poc sospitós de tenir particulars simpaties amb Catalunya com La Razón, ha publicat un article avui (https://www.larazon.es/cataluna/asi-salvo-josep-gudiol-pinturas-sijena_202506046840067f7b27927d3dbaa40b.html) en el que explica el que veritablement va succeir, que va estar molt lluny de ser un "expoli" sinó més aviat un acte gairebé heroic de preservació d'un patrimoni medieval que, de no haver estat per la perseverança i tossuderia de Gudiol, hagués acabat probablement destruït pels bombardejos durant la guerra. 

Jo he estat a Belchite vàries vegades, relativament a prop de Sixena, 130 quilòmetres, (ho he explicat alguna vegada en aquest blog) i vaig veure com va quedar el poble i les esglésies que hi havia. Res del patrimoni que hi pogués haver hagut es va salvar. 

Gudiol va aconseguir que la Generalitat li lliurés 4.000 pessetes de l'època  (l'equivalent, deflactat, a 3.076 euros avui) i amb dos tècnics de la Generalitat (Robert i Llopart) amb l'ajuda de gent del poble de Villanueva de Sijena (que va cobrar per la seva col·laboració), van aconseguir arrancar els frescos de la sala capitular (els que quedaven) i portar-los a Barcelona per a ser restaurats primer i instal·lats al MNAC després. 

Tots recordem el trist cas de la Guàrdia Civil entrant al museu episcopal de Lleida el 2017, a les quatre de la matinada, per a recuperar 44 peces (comprades legalment pel Bisbat de Lleida) que van haver de ser retornades a Sixena. M'hagués agradat veure què haguera passat si en comptes de ser al museu de Lleida haguéssin estat al museu del Prado.

La setmana passada, en roda de premsa del president de l'Aragó, Jorge Azón, a preguntes d'una periodista que li va demanar si hi havia altres obres de Sixena repartides per altres museus espanyols (la resposta és sí) va reptar a la periodista que li digués quines (i la periodista no va saber constestar -així està la professió avui en dia-), però en tot cas, les monges de Sixena (monestir que estava adscrit a la diòcesi de Lleida fins a 1995...), des de la "desamortització" de Mendizábal el 1836, es van vendre tot el que van poder i més. 

O sigui que hi ha obres de Sixena al museu del Prado, a Toledo, a Saragossa i a Osca.  Però aquí tothom intenta defensar el que és seu, i aparentment, tothom se n'en surt excepte, és clar, els catalans. 

En fi, acabo amb un twit d'en Jofre Llombart del 2017, quan es va produir el cas que mencionava abans. No calen més comentaris.