L'home que llegia llibres

Enmig de tota aquesta foscor, grisor i terra cremada (en tots sentits) que ens envolta, de tan en tant sorgeix alguna notícia positiva que fa alegrar un esperit que, entre notícia i notícia i fet consumat i fet consumat, es troba -al menys el meu- en un estat proper a la depressió.

Aquesta setmana que avui s'acaba ha estat d'aquelles en les que a un li venen ganes de deixar de mirar el telenotícies i apagar el televisor. Els incendis que no s'aturen, l'onada de calor a tot arreu, les picabaralles entre els polítics espanyols -nivell barri de barraques- el dantesc espectacle de la trobada entre Vladimir Putin i Donald Trump (que naturalment no ha servit de res, i això que el gran Donald va dir, a l'inici de la seva presidència que acabaria la guerra en trenta dies), el genocidi a Gaza amb l'observació passiva i per tant culpable de tots nosaltres, amb un agravant que no es veia des que jo tinc ús de raó, la utilització de la fam com a arma de genocidi de forma planificada i sistematitzada...si això no és neteja ètnica, que baixi Déu i digui el contrari...

Enmig doncs, de tota aquesta immundìcia, apareixen doncs notícies que, com a mínim, pensen que, com afirmava Eric Fromm, no tots els humans són infinitament dolents.

La notícia, de la setmana passada, la vaig llegir al New York Times i parla d'un home nord-americà, Dan Pelzer, que quan va morir a l'edat de 92 anys, havia llegit... 3.599 llibres! que és una barbaritat, i que estadísticament es tradueix dient que Dan Pelzer des que va començar a llegir llibres de forma regular, l'any 1962 quan estava com a militar destinat al Nepal, fins el 2023, quan li va fallar la vista i va haver de deixar de llegir. 

Així doncs, en Dan, des que va començar, va estar llegint durant 61 anys, la qual cosa vol dir que en promig va llegir 59 llibres cada any, i, com sigui que l'any està dividit en 52 setmanes, vol dir que llegia més d'un llibre a la setmana.

Com s'ha pogut saber això? Doncs perquè la constància de Pelzer incloia a més a més de llegir, un registre de tots els llibres que llegia, que anava recollint de forma sistemàtica en una llibreta. Pelzer va morir el passat mes de juliol a Columbus (Ohio), ciutat que per motius professionals visito molt assíduament, després de residir-hi més dels darrers 50 anys de la seva vida.

Al seu funeral, la seva filla de 52 anys va voler passar la seva llista de lectures als amics i familiars que van assistir al comiat, però donat que la llista tenia més de 100 pàgines al final no resultava gens pràctic i finalment va demanar-li al seu fillol que li fes un petit web amb la seva llista de lectures i van posar un codi QR al recordatori des del que es pot accedir a la llista del Dan: "what Dan read·.

Una notícia que arrenca un somriure i que fa pensar que no tot està perdut.

Us adjunto un enllaç al web perquè si us interessa hi pogueu accedir. Una veritable lliçó de vida i de saviesa.

https://what-dan-read.com/

Polítics sense seny: dos despropòsits (segona part)

El dia 2 d'agost la "societat gastronòmica S'Alguer-Cabrenys" va celebrar un dinar de germanor a la barraca de l'amic Joan Gómez a S'Alguer (la darrera abans d'arribar a la platja de Castell), tradició que es va mantenint des de fa anys i que aplega més d'una vintena d'amics que ens vam conèixer quan cursàvem l'antic "EGB", i que ens venim arrossegant plegats des de fa més de cinquanta anys, des que vam començar junts a primer de bàsica (alguns fins i tot abans, a pàrvuls).

Pels que no coneguin el paratge els diré que es tracta d'una zona natural privilegiada, essència de la Costa Brava centre, que discorre per un camí de ronda que sortint de la platja de la Fosca arriba a les barraques de S'Alguer, passant per la Pineda d'en Gori. Aquesta pineda (la part més allunyada de la costa) ja va patir una agressió urbanística el 2018 quan a la part privada de la mateixa s'hi van construir dos blocs d'habitatges, malgrat l'oposició de molts ciutadans que es van organitzar en una plataforma que es va anomenar "Salvem la Pineda d'en Gori". 

Aquell dissabte d'agost quan vaig arribar a la zona on es poden deixar els vehicles i vaig enfilar el camí que baixa per la pineda cap al camí de ronda vaig veure tot un seguit de creus blanques penjades dels arbres on s'hi podia llegir "SOS Pineda d'en Gori" i un grup de persones (que semblaven preparar una protesta)...vaig veure clarament que es preparava la següent fase de destrucció, en el que sembla la promoció d'un tercer bloc d'habitatges, ja a tocar de la zona pública de la pineda (des de la modificació del POUM de Palamós l'any 2008). En arribar a la barraca de S'Alguer un dels companys em va confirmar que es preparava una nova promoció.

La voracitat del món del ciment i la pedra és insaciable. Mai no en tenen prou, i el que és pitjor és que aquestes agressions són possibles gràcies a la col·laboració (per acció o per omissió) dels diferents governs municipals, tant fa del color que siguin (la primera fase de destrucció de la pineda va tenir lloc durant el mandat de la Teresa Ferrés, que aleshores militava al PSC).

Però no n'hi ha prou, de destrucció a La Fosca. Avui mateix, tretze d'agost, s'ha fet pública una sentència del jutjat administratiu de Girona que declara nul el projecte d'urbanització de la pineda de l'antic càmping La Fosca (https://www.diaridegirona.cat/baix-emporda/2025/08/13/sentencia-declara-nul-projecte-urbanitzat-pineda-fosca-palamos-120557055.html).

Diari de Girona

L'obra es va tramitar  com a "obra local municipal", i el jutge afirma en la seva sentència que la promotora intentava "evitar així els requisits legals i ambientals propis d'un projecte urbanístic". Naturalment la promotora va fer trampes, però això només va ser possible perquè va comptar amb la complicitat de l'Ajuntament de Palamós, que malgrat una evidència tan empírica com aquesta, continua defensant avui que el projecte va complir estrictament amb la legalitat. Ceguera? Prevaricació? Tal vegada una barreja d'amdues. 

L'altre dia fent esport vaig aturar-me a la zona on s'està cometent el darrer atemptat, on tot sigui dit, bona part del mal ja està fet, digui el que digui la sentència, que malauradament arriba tard, i em va fer una sotregada veure els pins que estaven marcats amb una ics de color vermell, senyal inequívoc que l'execució d'aquells arbres és imminent.

Si els nostres polítics fossin veritables representants de la majoria, del poble que els va votar (especialment tenint en comptes que "suposadament" el govern municipal de Palamós és d'"esquerres"), farien el que calgués per a contribuir a que aquesta sentència s'executés el més ràpidament possible, restaurant al màxim la pineda, però, com no podia ser d'altra manera, el que han fet ha estat posicionar-se sistemàticament a favor de la promotora.

A la pàgina web de "Soscostabrava.cat" es poden obtenir detalls de com va anar tot plegat. Només els en citaré un fragment que denota de forma clara l'actuació dels polítics: "Fa 4 anys es van presentar més d'un miler de signatures de ciutadans que demanaven a l'Ajuntament de Palamós la modificació del planejament urbanístic per preservar la pineda i impedir la seva urbanització, alhora que van sol·lictar la seva adquisició per formar part del patrimoni públic de sòl municial. El Consistori mai va contestar aquesta petició, alhora que va promoure i aprovar el Projecte d'Urbanització per Acord d'11 de maç de 2020, i va desestimar el recurs de reposició presentat per les Associacions, per Decret d'Alcaldia de 26 d'Octubre de 2020". Així actúen els representants del poble tantes i tantes vegades...

Tinc 59 anys i mai abans, ni en plena embriaguesa de ciment i formigó el 2007-2008 -abans que esclatés tot plegat-, havia vist tantes grues i tanta construcció a la Costa Brava centre. És la forma que tenen els consistoris de cobrir els dèficits pressupostaris municipals. Fan com el Barça, es venen patrimoni futur a canvi de la supervivència a curt termini.

Pa per avui i fam per a les futures generacions.

Polítics sense seny: dos despropòsits (primera part)

Aquests darrers dies de finals de juliol i principis d'agost he participat en dues activitats que m'han permès assabentar-me de projectes d'aquells que fan mal al cor i que em fan pensar que la involució de l'ésser humà en general i dels polítics en particular no sembla tenir límit.

El darrer cap de setmana de juliol, amb un company, vam anar a fer un cap de setmana de senderisme a Vallter. Dos dies en els que vam fer el Nou Creus, el Bastiments i vam dormir al refugi de Coma de Vaca ("Manelic"), una experiència molt recomanable que em va deixar un gran gust de boca. Durant els dos dies vam trobar molts senderistes, de tipus fonamentalment familiar i de grups de jovent. Un ambient molt sà del que vam poder gaudir a Coma de Vaca.

El meu company, muntanyer i senderista expert, em va parlar del projecte faraònic de construir un telecabina a Setcases que serà l'única via d'accés a Vall Ter una vegada estigui construït. M'he estat documentant una mica sobre el mateix (que malauradament ja es troba en fase de tramitació -quan volen i pel que els convé els polítics són molt ràpids-) i en la meva modesta opinió es tracta d'una infrastructura, no només totalment innecessària (no estic en contra del progrés ben entès), sinó del tot desproporcionada en la que la Generalitat de Catalunya invertirà 40 milions d'euros meus i de Vostès i que unirà Setcases (a 1.585 metres sobre el nivell del mar), amb la part més alta de Vallter 2000, a 2.535 metres) en tan sols 12 minuts.

Naturalment, la Consellera de Territori, Sílvia Paneque, explica les grans bondats del projecte. Que si amb el canvi climàtic la nova infrastructura permetrà "gaudir" de Vallter tot l'any, que si desapareixeran els pàrkings de cotxes de l'estació, que retiraran telesquís i "restauraran" part del medi, que si no hi haurà contaminació per trànsit (la carretera d'accés a Vallter només estarà oberta als vehicles de serveis i als ciclistes), que si el telecadires s'alimentarà amb energia solar...

Per tal de fer-se una idea de l'impacte que suposarà aquesta bogeria sobredimensionada, utilitzaré les mateixes dades de la Generalitat. El Govern afirma que a Vallter s'hi apleguen 85.000 vehicles cada any. Posem que els vehicles estiguin ocupats per 4 persones -és molt suposar, però donem-ho per bo-. Això voldria dir que Vallter és visitat cada any per unes 340.000 persones, el que dividit per 52 setmanes que té l'any ens donaria 6.538 persones per setmana, o 934 persones per dia...

Doncs bé, el nou telecabina podrà transportar 2.000 persones per hora! al cim de Vallter. Només que aquesta instal·lació funcioni 8 hores al dia (òbviament serà més), podrà arribar a portar a la muntanya 20.000 persones al dia.

Algun d'aquests cervells que regeixen els nostres destins s'ha aturat ni que sigui un moment a pensar el desgavell medioambiental que suposarà una massificació d'aquesta magnitud? Feia temps que no pujava pel Coll de la Marrana ni gripava a Bastiments....Vaig quedar parat de l'efecte de l'erosió ocasionada pels centenars de senderistes que cada any troten per Vallter i Núria, la qual cosa dóna una idea molt acurada de la fragilitat d'aquests paratges. 

Si amb un accés limitat i gaudit fonamentalment per amants purs de la natura que solen ser profundament respectuosos amb el medi natural el nivell d'erosió és tan gran, s'imaginen el que passarà una vegada el telecadires faciliti l'accés universal a aquest paratge privilegiat i urbanites sense cap mena de consciència ecològica hi tinguin tan fàcil accés? És que no vull ni imaginar-m'ho.

Perquè si a Vallter hi acaben pujant 20.000 persones al dia, la continuació de la destrucció està assegurada, i no trigarà gaire. Segur que les grans constructores del país ja es freguen les mans.nMés hotels, més apartaments, més restaurants, més destrucció....És això el que realment considera "progrés" el govern de "tothom"?

Francament, que s´ho facin mirar.

L'epidèmia dels falsos currículums

Sóc dels que defensen que l'educació superior, de vegades, està sobrevalorada. I no tant perquè el que s'ensenya a una facultat universitària  no sigui veritablement instructiu i útil per al posterior desenvolupament d'una carrera professional sinó perquè, com a conseqüència de la massificació de l'ensenyament superior, tant el pròpiament universitari com el de post universitari, s'ha banalitzat la qualitat per una banda, i per l'altra, la llei de l'oferta i la demanda ha fet proliferar l'oferta de cursos que ara s'anomenen de post-grau, els famosos "màsters", que, aquests sí, en moltes ocasions, ratllen la frontera de l'estafa. 

Si gairebé tothom té un títol de grau, l'única manera de diferenciar-se és tenir un o més d'un post-grau. En casos molt concrets i en els que que aquests post-graus costen molts diners, l'escàndol és manifest. 

Jo mateix, llicenciat (a l'època) en ciències econòmiques i empresarials el 1989 a l'UAB, he cursat diversos post-graus, dos als Estats Units i un a Barcelona (aquest darrer en una escola de molta reputació a l'Upper Diagonal) i els he de dir que, de la mateixa manera que estic molt satisfet de l'educació universitària que vaig rebre durant 5 anys -els darrers dos i mig, estudiant a l'Autònoma al matí i treballant en una empresa de consultoria a Barcelona a les tardes-, els cursos de post-grau que he fet m'han aportat pocs coneixements i només algunes relacions i tots tres van costar molts diners.

En canvi, la formació professional, tan infravalorada en molts casos, proporciona un conjunt de coneixements pràctics que preparen en molts casos molt millor als estudiants per al seu posterior desenvolupament professional.

Sigui com sigui, el que vull dir és que el que compta són els coneixements adquirits i la curiositat i la inquietut per aprendre al llarg de bona part de la vida (o de tota la vida), i aquesta actitud davant l'aprenentatge no s'acaba ni sortint de la universitat, ni de la FP, ni, per descomptat, dels post-graus i màsters de l'univers.

Però sembla que tenir títol universitari i algun post-grau -quants més millors- és quelcom que per a alguns contribueix a apaivagar una mena de sentiment d'inferioritat i per a molts d'altres, suposa un trampolí per a escalar en llocs de treball públics i del món de la política (perquè a l'empresa privada no els voldria ningú).

Això és especialment rellevant en el cas d'un número més que significatiu de polítics, de tots els colors, que malden per ensenyar qui els té més grans (els títols i diplomes) amb l'única aspiració d'obtenir un càrrec públic pagat amb els impostos de tots els contribuents.

Aquests darrers dies n'hem vist una veritable pandèmia de descobertes de títols fictícis o d'estudis inacabats. Aquest passat més de juliol, hi va haver un veritable allau de polítics enxampats amb  currículums falsejats (o declaració de títols per estudis que no estan acabats, que és el mateix), començant per la diputada del PP Noelia Núñez, que ha acabat dimitint per l'escàndol que ha provocat la falsa declaració de títols...

De tots els casos que jo recordo, el més antic (i el més sonat durant molts anys) va ser el de Luís Roldán, que va arribar a ser el primer civil que dirigia la guàrdia civil, i que es va inventar que era llicenciat en econòmiques i tenia un màster en economia (tot fals).

Però hi ha altres casos més recents molt populars, com ara l'ex-presidenta de la Comunidad de Madrid, Cristina Cifuentes, que, a més a més de robar cremes dermatològiques a un Mercadona de Madrid (una càmera la va enxampar "in fratanti") es va veure implicada en irreguralatitats en el seu màster en dret públic per la Universidad Juan Carlos I (que té la fama de "regalar" títols i màsters amb molta facilitat).

Un altre cas sonat va ser el de l'ex president del PP, Pablo Casado, que deia que havia completat la seva formació acadèmica amb un certificat d'estudis legislatius del Government Affairs Institute a la Universitat de Georgetown (Washington) i un Programa executiu DGP de l'Escola de Govern John F. Kennedy de la Universitat de Harvard. Vist així, queda molt xulo, però aquests certificats els va obtenir en un "cursillu" d'una setmana cada un, impartits a Madrid. El seu grau d'administració i direcció d'empreses és també de la Universidad Juan Carlos I.

La dita popular "s'enxampa abans un mentider que un coix" sol ser certa, i els polítics haurien de ser conscients, abans de mentir sobre la seva formació que, més tard o més d'hora, tot acaba sabent-se, però tot i així, per alguna raó que em costa d'entendre, molts d'ells ho continuen fent. Serà que, efectivament, arrosseguen molts complexos...

La inòpia moral dels polítics

Que els polítics estatals i autonòmics visquin en la més absoluta inòpia moral és quelcom al que els ciutadans de carrer ens estem acostumant, o millor dit: ja ens hi hem acostumat. És més que normal que diguin i prometin certes coses que després de les eleccions cauen en el més profund oblit, o que, en tot cas, només tornen a recordar quan s'acosten unes altres eleccions i justifiquen de forma concisa i clara, anys després, quina és la causa per la qual no van complir amb la seva promesa, naturalment, sempre per raons  alienes a la seva voluntad.

Però que això passi amb els polítics municipals, aquells que coneixem per nom i cognom i que fins i tot  són veïns o membres d'un mateix col·lectiu o grup de festes, ja és més emprenyat.

Aquesta setmana, llevat d'avui, que he tingut dia de feina a Barcelona, he estat de vacances a Sant Antoni. Obvio la ventada que va fer de dilluns a divendres, perquè d'això no en té la culpa el batlle de cap municipi, però sí que és cert que passejant pel poble, o fent caminades llargues, acabes trobant-te amb palamosines i palamosins pels que sents una veritable amistat i és absolument espontani aturar-se i xerrar una estona, del temps, de política (cada vegada menys) o del poble.

Així em va passar aquest dilluns amb el meu amic i mestre (de francés i de política i vida), Roger Denoix, per qui a més d'amistat professo una gran consideració intel·lectual i deontològica. Ens vam trobar a la plaça dels Arbres de Palamós, i, òbviament, ens vam posar a xerrar.

Em va parlar del seu viatge a Costa Rica i de les meravelles naturals que s'hi va trobar, fins al punt de voler repetir. I després vam continuar de forma natural amb la vida del poble, de Palamós, del que, malgrat no viure-hi de forma permanent des de fa més de 40 anys, continua essent per a mi, el "meu poble" i ho serà mentres visqui.

La qüestió és que vam acabar parlalant del nou passeig de Palamós, que ara, ja, comença a tenir una certa cara i del que, en conseqüència, es pot opinar amb  més coneixement de causa.

Tant en Roger com jo som de la mateixa opinió, que ras i curt, podríem resumir dient que no calia tanta motxilla per a una execució tan mediocre.

Però heus ací que en Roger es va trobar pel carrer no fa gaire amb el batlle Lluís Puig, i -com no podria ser d'una altra manera, i jo ha havia previst, predit i vaticinat en el meu blog- en preguntar-li aquest darrer a en Roger sobre el passeig i ell contestar-hi que "ni fu ni fa" (o que hi ha un excés de pedra a la part alta del passeig -cosa que jo subscric al 100%-) va tirar-li la cavalleria per sobre.

La seva resposta va ser, ai las, que el projecte va estar en exposició pública el temps que marca el reglament de contractació pública i que no va haver-hi oposició per part de la ciutadania. Doncs vaja una merda de resposta, si em permet, senyor Puig.

Això no va d'aquest tipus de resposta. Vostè és un servidor públic i el primer que hauria de fer és professar un respecte exquisit pels ciutadans del seu poble, l'hagin votat o no, que pensen o no com vostè, i això no sembla que sigui el cas, pels múltiples exemples amb els que el podria il·lustrar. Anem malament si els ciutadans hem de fer de policíes dels polítics i organitzar-nos per a presentar al·legacions als projectes municipals que se suposa que s'han de fer, des del primer moment, amb criteri, seny i per a contentar la majoria.

València és València, digui el que digui l'extrema dreta

La València blavera té un greu problema amb el Valencià, que és com es diu al País Valencià el Català que parlen a la seva terra. Aquest primer principi (mai reconegut per l'extrema dreta i els ultra-espanyolistes valencians), el de la unitat de la llengua, els costa molt de reconèixer i fan el possible per "inventar-se" evidències "científiques" per a negar-lo.

Es van inventar l'Acadèmia Valenciana de la llengua. D'acord. Però aquesta acadèmia valenciana és consistent amb el que anomenaríem "preservació del patrimoni lingüístic" de la parla d'un territori, amb independència de la política que "emprenyi i empantanegui" (moleste y atasque, es diria en Castellà). I per tant l'"Acadèmia Valenciana" considera que la llengua, es digui com es digui, és única i té arrels, diccionaris i gramàtica comunes.

A Sudamèrica hi ha també acadèmies de la llengua Castellana, però totes reconeixen el Castellà com a única llengua, amb independència de si parlem de l'Equador o de Xile.

Aquest extracte d'un acadèmic de la llengua espanyola de l'Equador  (extret de la seva pàgina web),  ho explica ben bé. De fet, va ser la llengua, el Castellà, la que va permetre la reconnexió i reconciliació de les colònies amb l'antigua metròpoli. 

Això dels valencians d'extrema dreta és tan absurd com que algú em digués que el Mexicà és diferent del Castellà o de l'Hondureny o del Venezolà...O que, posem per cas, a Àustria no parlen alemany sinó "austríac". S'adonen de la barbaritat lingüística i cientifica que fa l'extrema dreta? La veritat o la ciència els importen tres bledes, només els convenç el relat, quan, naturalment, el relat va a favor dels seus interessos.

Fins i tot la wikipèdia escriu que "oficialmente en valenciano", València és València. Només faltaria. Negar això és negar que el sol sortirà demà per l'est de qualsevol territori, estigui governat per qui estigui governat.

Els ignorants de l'extrema dreta (la majoria, no podem oblidar que en començar la legislatura actual valenciana el conseller de cultura era un torero, i aquesta és una realitat que ningú no pot negar) moguts per l'odi i pel desig de separar qualsevol realitat valenciana dels seus veïns del nord catalans (la incultura i la imbecilitat són dos dels grans vehicles de l'odi que acaben provocant conflictes i en moltes ocasions, fins i tot guerres civils), són capaços de les més grans barbaritats culturals, com aquesta que ara han publicat.

Han untat a un "acadèmic" de la llengua valenciana (és un dir) i aquest ha postulat que "València s'ha d'escriure com la pronuncíen la majoria dels seus parlants". Com que València ciutat està plena de gent immigrada, i molts de sudamericans, Valencia, sense accent, o amb accent tancat, ja els va bé.

Però aquesta estupidesa, que, atenció, un govern municipal de la tercera ciutat d'Espanya vol elevar a rang de llei, és tan bèstia que no mereixeria el més mínim respecte intel·lectual. És com si, posem per cas, aquest pallasso que és l'alcalde de Barcelona ara (per cert, ahir a Kobe, Japó, parlant de Catalunya en Castellà -que com tothom sap és la llengua preferida dels japonesos i tots l'entenen molt bé-), digués que, com que molta gent de Barcelona pronuncia el nom de la seva ciutat com "Barsalona", a partir de demà passat, el nom de la ciutat s'escriurà així "Barsalona". 

És pot ser més idiota? Jo diria que no, però els de l'extrema dreta són un pou de sorpreses contra-culturals.

En fi, tot i que em costa anar a votar (cada vegada més), per evitar que aquests imbècils prenguin majors quotes de poder, sóc capaç de retractar-me i mirar de contribuir amb el meu vot a que aquests individus no puguin canviar la història,

La rectificació de l'Ajuntament de Girona

Finalment el sentit comú ha acabat imposant-se. 

Després de setmanes i setmanes de denúncies, protestes i brutícia generalitzada al voltant de les zones de contenidors de resídus a la ciutat de Girona, que anava en camí de convertir-se - perdonin-me la vulgaritat - en una ciutat de merda que els ciutadans gironins no ens mereixem de cap de les maneres, els magnànims gestors dels nostres destins municipals han recitificat. 

El pollastre que hem muntat molts ciutadans ha estat tan considerable, que els que es creuen en possessió d'aquesta superioritat moral tan de les esquerres, han hagut de fer marxa enrere.

Avui el Diari de Girona publica la rectificació al gran disbarat que havia perpetrat l'Ajuntament de Girona: a partir de gener de 2026 hi haurà un contenidor per a cada fracció de residu (com abans) i la deposició de residus es podrà fer a qualsevol moment del dia o de la nit (com abans).

Això implicarà la compra de 1.200 nous contenidors i l'extensió del contracte amb el concessionari de gestió de residus en 400.000 euros anuals segons publica avui el rotatiu gironí, citant fonts municipals.

Com no podia ser d'altra manera, el Consistori no especifica si aquest increment del cost de la gestió acabarà repercutint en el rebut que paguem els ciutadans. Que ningú no pateixi, ja els ho explico jo. La resposta és que, òbviament, sí, primer perquè la cobertura del cost total de la gestió de residus és una obligació que marca la Unió Europea i segon perquè el sobrecost amb el que l'Ajuntament ha incorregut en tot plegat acabarà pagant-lo el ciutadà ja que es tracta d'un import molt elevat.

El que em pregunto jo és, què és el que haurà canviat en relació a com es gestionaven abans els residus? Quin sentit té ara una targeta intel·ligent per a obrir el contenidor? Quina informació i quines dades aportarà a l'Ajuntament i a la concessionària que els permeti millorar el servei? Ja els ho dic jo: cap. Si jo diposito orgànica els dilluns, dimarts i dijous amb la meva bossa compostable, quines dades aporta la meva targeta? Més enllà que he estat jo o algun membre de la meva família i l'hora a la que he dipositat les escombraries, què més aporta? Jo crec que res, perquè dubto que el contenidor estigui equipat d'una bàscula que permetés saber, per diferència, el pes del residu que he llençat.

Total, que la famosa campanya dels contenidors intel·ligents acabarà com acaben les iniciatives mal pensades i pitjor planificades i executades: com el rosari de l'aurora, o, dit d'una altra manera, al contenidor de les escombraries.

Per a aquest viatge no calien tantes motxilles.

Quan la corrupció emana del "Deep State"

Els recomano que si són subscriptors, llegeixin l'article del diari Ara d'avui, 22 de juliol, de l'ex-polític de la CUP, David Fernàndez. En un article titulat "Com si fos ahir" explica amb casos molt concrets, com la corrupció política, sia del color que sia, està tan instal·lada en el sistema, que sembla impossible acabar amb ella.

De fet, a l'article cita les declaracions, atenció, l'any 2016 al Parlament de Catalunya, del fiscal Sánchez Ulled, en aquells moments delegat anti-corrupció del govern a Barcelona, a la Comissió d'Estudi de les Mesures de Lluita contra la Corrupció per la Regeneració Democràtica (presidida per Benet Salellas, els sona?), que són absolutament corprenedores. Deia Sánchez Ulled: "Que m'hagin convidat a aquesta comissió entenc que és la primera constatació d'un fracàs; el fracàs de les instittucions a l'hora de prevenir i alhora, també, de combatre la corrupció política".

Això era el 2016, i som on som, i com deia el poeta Martí i Pol, i més val saber-ho i dir-ho, sobre tot, perquè si més no, ens queda com a consol la ràbia de poder-ho expressar, de poder condemnar a crits, com a mínim, aquests malvats que abusen sistèmicament i sistemàticament de l'Estat des de les profunditats de les estructures del mateix. 

Tan sols hem de recordar, que arran de la sentència del cas Gürtel el maig de 2018, el Partido Popular va esdevenir el primer partit polític condemnat per corrupció a Espanya. Però ai las! A un partit polític no se'l pot posar a la presó, per això aquestes sentència no va ser altra cosa que un brindis al sol, per acontentar la plebs, que demanava sang després que els Orange Markets, Special Events i altres empreses de la trama haguessin robat, com a mínim 120 milions d'euros de diner públic.

El país del Lazarillo de Tormes no té remei. Passen els anys, es creen bústies de denúncies, es reforcen els controls, es creen comissions d'investigació, es refoncen algunes lleis però es continua delinquint. 

Només hi ha una explicació possible per a que això es pugui esdevenir: la corrupció està tan imbricada en el sistema i als mateixos fonaments de les institucions, que és gairebé impossible de desfer perquè alguns (o molts) dels que manen són els principals impulsors de la corrupció. En tenim molts exemples: en la construcció, pública i privada, en la requalificació de sol, en l'àmbit de la provisió d'energia i la fixació dels preus de l'electricitat, en la contractació d'infrastructura pública...

Però res de tan bèstia havia succeït mai com el que s'està descobrint del cas Montoro (cada dia la premsa en serveix més detalls), que segurament acabarà esdevenint el major cas de corrupció que s'hagi descobert mai a Espanya (només ens queda afegir "fins ara", perquè a la Pell de Brau, en matèria de corrupció, semblaria que tot està per fer, i tot és possible...).

I això és tan bèstia per tres motius. Primer perquè afecta a un dels pilars de l'estat, una de les institucions més bàsiques del model de funcionament públic, l'Agència Tributària i la recaptació dels diners que conformen l'arca comuna i permeten el pagament de tots els serveis que presta l'estat i els seus organismes perifèrics. 

La trama de l'ex-ministre i el seu despatx "Equipo Económico" (ja té nassos el nom) van ser capaços de fer lleis a mida o modificar-ne d'existents per a beneficiar als de sempre, és a dir, als poderosos, al amics dels que governen no l'Estat, sinó el que anomenem el "Deep State", és a dir, les clavegueres on es barreja poder il·limitat, impunitat (el de la "policía patriòtica", per exemple, amb suport tàcit o explícit d'una part dels jutges -no tots afortunadament-) i naturalment, capacitat legislativa (per legislar a favor d'ells i dels seus amics).

Segon, perquè deixa en entredit tot un seguit d'alts càrrecs i funcionaris públics (inspectors, sots-inspectors, administratius...) que, per acció o omissió són tan culpables com els que van articular aquestes trampes. Alguns -o molts d'ells- ho havien de saber i van girar la cara. Això deixa molt tocada l'AEAT ja que li qüestiona un dels principis bàsics en el que es fonamenta: "els espanyols són iguals davant la llei i a l'hora de pagar impostos". 

I el tercer, i corol·lari. La situació és encara més injusta quan la immensa majoria dels ciutadans no tenen cap capacitat d'oposició davant la maquinària de l'AEAT i un simple error involuntari en la declaració anual de la renda genera de forma gairebé immediata una declaració complementària i el conseqüent pagament final amb recàrrec i interessos de demora, a més a més, és clar, de tenir l'administració la potestat d'inspeccionar els quatre darrers exercicis.

Aquesta situació no fa altra, no ens en cansarem de dir-ho, d'alimentar la desafecció política del ciutadà del carrer, hom podria pensar fins i tot, en un possible (però improvable) motí fiscal si una part de la ciutadania s'organitzés adequadament. No seria desitjable, òbviament, però del tot comprensible. 

I l'altra derivada de la desafecció política és, òbviament, el desencant i el vot de càstig. VOX i Aliança Catalana es freguen les mans i mentrestant aquell senyor gallec que cridava tant a les corts espanyoles fa un parell de setmanes ara calla com un pollet. Són tan estúpids que no n'aprenen. Fins que un bany de realitat els descavalqui del sistema.

Garantir el futur de tots plegats

En aquest món de mitges veritats, grans mentides i veritats i mentides mediàtiques les veritats estadístiques són les que moltes vegades marquen la veritable veritat, valgui la redundància. 

Només els fets probats ens poden fer allunyar del dogmatisme alimentat per a grups molt interessats que generalment solen ser d'extrema dreta o d'extrema esquerra (ho hem vist aquests darrers dies amb els esdeveniments de Torre Pacheco i la seva utilització partidista per part de l'extrema dreta...o també amb les declaracions de descerebrades com aquesta tal Ione Belarra i les seves declaracions sobre les potencials "batudes racistes" -literal- dels mossos d'esquadra, que em provoquen directament, nàuses i vòmits).

En fi, deia doncs, que en aquest món de mentides, els fets estadístics contrastats són els que ens permeten centrar determinats debats que són malauradament, presa fàcil d'opinions i d'afirmacions dogmàtiques amb una frivolitat que fa esperverar.

Llegia divendres passat a Diari de Girona (un mitjà que he de dir que em mereix molt respecte pel rigor del seu contingut, de la seva editoral i dels seus col·laboradors) que Girona ha assolit un nou rècord d'infecunditat amb una taxa de natalitat de 1,2 fills per dona. Una dada certament preocupant, que ens equipara a les dades de fecunditat de països amb decrement de població com ara el Japó, on des de fa alguns anys la població no para de decrèixer.

A la província de Girona, l'any 2024 van nèixer 5.757 criatures, pràcticament la mateixa xifra que l'any 2023. Si tenim en compte que el mateix any van morir, segons l'Institut Nacional d'Estadística, 6.714 persones, el saldo net és d'una pèrdua de població de 957, per tant la població a la província ha disminuït. 

Naturalment això té conseqüències, la primera de les quals és l'envelliment de la població. L'edat mitja de la població espanyola -i aquesta dada és preocupant- és de 45,3 anys, el que representa un increment de 4 anys a la darrera dècada.

Aquesta és una realitat que es tradueix en fets molt tangibles que ja es comencen a palpar. A les escoles de primària i secundària s'estan comencant a tancar línies per falta d'alumnes i la població major de 65 anys no para de créixer. De fet, una projecció demogràfica de l'Ajuntament de Girona, situa la població major de 65 anys en un gairebé 20% l'any 2034 (quan al 2024 és d'un 16,9%).

Això vol dir que la immigració (vingui d'on vingui, d'Europa o de la resta del món) és necessària per a mantenir l'equilibri del sistema i evitar que el sistema de seguretat social col·lapsi i que hi hagi suficients persones per a mantenir la roda en funcionament. Sempre ha estat així, des de que el món és món, però a Occident, això és encara més palmari. 

Jo poso moltes vegades l'exemple de la fàbrica que la meva empresa tenim als Estats Units. De 110 persones que hi treballen, 100 són no nascudes als Estats Units. Si haguéssim d'aplicar els criteris MAGA, probablement haríem d'acabar tancant la fàbrica per falta de mà d'obra.

Una altra cosa és que hi hagi carta blanca (com el sistema ha permès a Europa i Espanya als darrers anys) que provoca disfuncions, abusos i situacions indesitjades de manca d'equilibri poblacional en determinades zones i barris, la qual cosa tampoc és pot permetre, ara bé, amb la regulació oportuna (amb lleis ben fetes i ben aplicades) la immigració contribueix adequadament a l'equilibri, el creixement i la prosperitat, diguin el que diguin els senyors de VOX i les senyores Lepen i Meloni.

El gran Germà i altres incoherències

Aquests dies que estic treballant als Estats Units, vaig de sorpresa en sorpresa, més enllà de la darrera derivada de corrupció de Cristobal Montoro a la nostrada Península Ibèrica. El panorama polític està, a nivell de carrer, tan trasbalsat com apunta la premsa d'aquí. Hi ha veritable batalla campal entre els defensors de Donald Trump i els seus detractors. 

Els taxistes (de fet, ara els conductors d'Uber -no he tornat ha agafar un taxi convencional als Estats Units des de 2018-) són per a mi un gran baròmetre de com està un país, una ciutat, un territori (només cal agafar un taxi a Barajas per anar al centre de Madrid per entendre més bé del que estic parlant). I els taxistes amb els que he parlat aquests dies van del blanc al negre.

Al primer Uber que vaig agafar en arribar a Columbus, un senyor negre de mitjana edat, no parava de despotricar dels mexicans que venen als Estats Units, literalment, a abusar del sistema, mentre que un altre, blanc i jueu, no entenia com podia ser que un home de negocis condemnat als tribunals pogués ser el president dels Estats Units. I això passa a tots nivells, molt més del que havia passat mai.

La darrera polèmica té a veure amb una carta de Trump a Epstein (l'empresari que regentava una complexa xarxa de prostitució de menors pels seus amics rics) publicada pel Washintgon Post en el que Trump està "particularment carinyós" amb Epsteni, empresari que, com vostès saben va acabar "suicidant-se" (sí? quina ingenuitat pels que s'ho creguin) en una presó de Manhatan abans de ser jutjat.

Però, ai las! una part dels seus seguidors MAGA se li han posat en contra i exigeixen la publicació completa dels arxius Epstein per conèixer tots els empresaris que hi estaven implicats. Davant la pressió Trump no ha tingut més remei, per a controlar les seves bases, de demanar a la fiscal general, Pam Bondi, que desclassifiqui part dels arxius....S'obre una nova etapa molt interessant.

Si poden, recuperin una entrevista que una periodista de Catalunya Ràdio ha fet a en Bill Murray i en Jon Vogler, que han fet un brillant espectacle de música i poesia al Liceu aquests dies a Barcelona, per entendre una mica més la situació actual dels Estats Units, vist des de la perspectiva de dues persones intel·ligents i gens dogmàtiques.

Però si tot això manté entretinguts els nord-americans (només cal acostar-se a la barra d'un bar i parar l'orella, no cal ni tan sols dir res), el que més ha copsat l'interès de tot Amèrica, primer, i del món sencer uns dies després, és la "kisscam" al concert de Coldpay de Boston que ha "enxampat" un CEO (Chief Executive Officer) d'una empresa de "big data" anomenada Astronomer, abraçat a amb la seva directora de recursos humans. El gran germà els va enxampar ben acarameladets (ell al darrere passant-li les mans per la cintura mentre tots dos es movien al ritme de la música) i quan es van adonar que la Kisscam els estava filmant en directe i que en aquell moment ho estaven veien milers de persones, es van voler fondre. Ella es va girar immediatament i ell es va amagar sota uns seients....però el mal ja estava fet.

Les imatges de la càmera, es van fer virals en pocs minuts (és el gran problema del Gran Germà, que ens controla des que ens despertem fins que ens n'anem a dormir) i no hi havia conversa als Estats Units on no es parlés del CEO d'Astronomer i la seva directora de recursos humans. El ressó ha estat tan bèstia que l'empresa, tirant de doble moral (com si importés a algú què fan els seus empleats fora de la feina), ha "apartat" temporalment del càrrec al CEO...invocant no se sap ben bé quina norma deontològica...

En Chris Martin, de Coldplay, en veure la reacció de la parella va escriure, literalment: "Ups, mira aquests dos, o són molt tímids o estan tenint una aventura". Naturalment era la segona opció.

Així està el Planeta. No ens despentinem quan en Netanyahu segueix assassinant palestins impunement a Gaza però ens estripem els vestits si una parella comet una infidelitat i és enganxada "in fraganti" davant de mig món...

Lamine Yamal o els excessos dels nous rics

Llegeixo en premsa que el dissabte passat el nostrat Lamine Yamal va fer 18 anys, una majoria d'edat que li permet signar amb el Barça un contracte de xifres tan milionàries que maregen.

Si l'estrella de Rocafonda cobrava fins ara dos milions d'euros nets, amb la signatura del nou contracte pot arribar a cobrar, incloent variables, fins a 40 milions d'euros per temporada, el que el converteix en la renovació més important de tot el mandat del president Joan Laporta (com a incís a final de paràgraf: la meva ignorància en matèria de "fair play" és absoluta, però em costa d'entendre que no es pugui garantir la contractació d'en Nico Williams -el jugador no estava convençut que el Barça el pogués inscriure a la lliga-, però en canvi sí que es poden pagar 40 milions d'euros per en Lamine Yamal, en fi, paradoxes del futbol...).

I com a tot jove amb ganes de gresca, per a celebrar la seva majoria d'edat, la va fer grossa. Després d'un dinar familiar a La Cúpula Garraf, un restaurant de peix amb carta amb Català i moltissimes faltes d'ortografia, incloent castellanismes a tort i a dret i que serveix, entre d'altres "delicatessen" Huîtres Louis Argent de Marennes Oleron (a 5,90 la peça) i Caviar imperial Osetra a 44 euros els 10 grams, a les 9 del vespre l'astre català va celebrar una festa privada amb més de 200 convidats a una casa rural prop del municipi d'Olivella, a 50 kilòmetres de Barcelona.

A la festa no s'hi podia entrar amb telèfon mòvil, tàctica que practicava assídualment el gran Gerard Piqué en les festes privades que organitzava en pisos a Barcelona (el que passa a "Can Piqué" es queda a "Can Piqué") i hi havia convidats de luxe, a més a més de molts companys de planter a Can Barça: Bad Gyal, Bizzarap (el raper argentí que va compondre amb la Shakira, després de la separació d'en Piqué...tot està connectat), Ozuna, Morad, Bryan Castro,...vaja, la "crème de la crème" del friquisme musical d'avui dia (segurament és que no hi entenc res). Per tot això, les mesures de seguretat van ser extremes, incloent guàrdies de seguretat al voltant de la finca i vigilància amb drons.

Tot va ser excessiu, fins i tot el "dress code" (s'havia de venir vestit fent referència a la "maffia") i la presència del que la premsa ha anomenat "noies d'imatge" (les noies objecte que hi havia als campionats de fòrmula 1 fins no fa tant, que van cobrar entre 10.000 i 15.000 euros).

No tinc res a dir en la manera de celebrar el seu aniversari i ans al contrari, me n'alegro per ell, ben guanyat s´ho té,...però tot plegat traspua un aire de "déjà vu" que em fa molta por pel futur de l'estrella del Barça. Si no té el cap centrat, un excés de diners el pot arrossegar al fang en quatre dies. No són tan lluny els casos de grans astres com Maradona, Romario, Ronaldinho, i tant altres que van fer la fi, com hagués dit la meva àvia "d'en Cagalàstics" o d'uns calçotets estrets...De fet no fa gaire, se'n va anar a celebrar el pre-aniversari al Brasil amb en Neymar Júnior, una altra mala influència, i no ho dic perquè abandonés el Barça de forma miserable...

Tot plegat és tant de nou ric que fa una mica de vertígen -i molta por-, i un, que és del Barça a mort i que ha patit la sequera i el mal joc de tants i tants anys, li fa por que, ara que hem recuperat la màgia al terreny de joc -molt en part gràcies al talent innat d'en Lamine Yamal- els excessos de nou ric ho engegin tot a rodar en quatre dies.

Per acabar de reblar el clau, hi ha hagut una denúncia (molt "woke" tot sigui dit) del govern de la Generalitat per haver contractat persones amb "nanisme" (acondroplàsia) per a amenitzar l'entreteniment a la festa, en el més pur estil "El llop de Wall Street", una altra manifestació d'excessos sense matisos. Els propis nans contractats van haver de sortir a declarar que hi havien anat per voluntat pròpia i que ningú se n'havia enrigut, però la presidenta de l'associació ADEE (Acondroplàstica i Altres Displàsies Esquelètiques amb Nanisme) ja ha explicat que han iniciat accions legals perquè "s'ha vulnerat la seva dignitat" (avui tothom té la pell molt fina, fins que VOX estigui en disposició de governar amb el PP, llavors s'acabarà tota aquesta tonteria de cop).

Acabo. El propi Lamine publica a les seves xarxes una imatge de la tornada a casa, ja ben de dia, en un cotxe a tota velocitat, sense cinturons de seguretat i ell filmant al seu company de seient, dormint una borratxera que hom titllaria, vist l'estat del personatge, de monumental.

Només són símptomes, però el que he vist d'aquesta festa augura mals pronòstics. Pobresa extrema fins fa quatre dies, diners de cop (molts) i cultura escassa, formen un molt mal triumvirat, condemnat al fracàs 95 de cada 100 vegades. Només cal mirar el perfil del pare a Instagram (Hustle_hard_3034) per entendre una mica més de què va aquesta festa; l'acrònim ja és tota una declaració d'intencions.... I tan de bo m'equivoqui.

Mesures de seguretat als aeroports

Als que hem de viatjar sovint en avió, sobre tot per motius professionals -és el meu cas- una de les coses que més ens molesta (ho he contrastat amb molts altres usuaris freqüents d’avions) és passar el control de seguretat, per diverses raons i en alguns llocs del món més que en d’altres.

A Barcelona, els responsables d’AENA que han subhastat el servei de control de seguretat, han tingut molta cura en atorgar-lo a una empresa que contracti personal que compleixi, com a mínim, els següents requisits: a) que no parlin Català, b) que vagin tatuades i tatuats fins les orellers, c) que siguin sudamericans dóna molts punts addicionals i no parlar ni una gota d’Anglès, també, d) que, quan simulen fer la seva feina estiguin constantment parlant entre ells dels torns, dels horaris, de l’hora de l’entrepà i del conveni col.lectiu. I naturalment, et fan treure l’ordinador de la bossa i alguns, el cinturó i el rellotge. Un altre dels requisits és organitzar les cues de passatgers per a putejar al màxim amb les safates, les maletes i les bosses fent fer als passatgers uns exercicis de malabarisme dignes del Cirque du Soleil.

Les pràctiques, totes abusives i sense cap mena de sentit, varien per barris i aeroports. A Copenhagen són els més torracollons del Planeta en matèria de líquids. Una vegada, un pot de patè de cranc que portava va acabar a les escombreries perquè una agent va considerar que el contingut era “semi líquid“ i superava els els 100 ml. Vaig muntar un pollastre, però no me’n vaig ensortir.

A qualsevol aeroport de la Xina no passa cap encenedor, ni a l’equipatge de mà, ni, atenció! a la maleta facturada. Una vegada a Qingdao no hi havia manera de passar pel control amb el codi de barres de la targeta d’embarcament perquè em van bloquejar la maleta facturada degut a que dins a dins hi havia un encenedor bic.

A Karachi t’inspeccionen les colònies (jo en porto moltes) per assegurar-se que no sigui alcohol de beure (està estrictament prohibit entrar al país ni una gota d’alcohol), però a Doha o a Dubai el control de seguretat és una passejada militar on l’única cosa que els preocupa de debò és que passis el més de pressa possible.

Una mica com a Tel Aviv, un aeroport en una de les zones més convulses del Planeta, on malgrat les constants amenaces terroristes no et fan treure ni l’ordinador de la bossa, ni el cinturó ni el rellotge, ni fins i tot la gorra.

Però el que més m’emprenya de tot plegat és el control, fins ara, als aeroports anglosaxons: obertura de les bosses de mà per a fer-hi controls exaustius, obligació de descalcar-se sempre, portis el tipus de calcat que portis, i haver de treure líquids, sabates i ordinadors de la maleta….

Si algú em convencés que degut a problemes tecnològics tota aquesta parafernàlia és necesària, doncs no diria altre que, vés quin remei, i abogaria per a fer compatible tecnologia i protecció de les persones. Però, ai las! Res més lluny de la realitat...Si algú vol carregar-se un avió ho farà, tan si el control de seguretat és estricte com si és laxe. 

Tot això ve a compte ja què als Estats Units han anunciat aquesta setmana (la TSA, "Transport Security Agency") que, a partir d’ara mateix, és a dir, aquest més de juliol, els usuaris no caldrà que es treguin les sabates, ni els ordinadors de les bosses (notícia per a brindar amb cava). El titular l’anuncia el New York Times, o sigui, que vull pensar que és certa.

Però si ho és, per què han trigat 19 anys a eliminar una mesura com aquesta? Com és possible haver putejat tanta gent durant tan de temps? I repeteixo, no serà per tecnologia, de la que els humans en disposem abastament…

Vull pensar que tot plegat és per imbuir el passatger d’una (falsa) sensació de seguretat que fa que molta gent pensi que amb aquestes mesures és “impossible que entrin una bomba al meu vol”. Res més lluny de la realitat. Per molts scanners i rajos X que utilitzin, sempre els quedaran àrees fosques i sempre es podrà entrar algun objecte que es pugui fer servir com a arma.

Si Israel no aplica aquests control, cap altre país del món, tampoc tindria cap necessitat d'aplicar-les. Es tracta doncs d'una bona notícia, que s'hauria d'extendre arreu del món.

La patxanga del "San Fermín"

Cada any per aquesta època Televisión Española ("la de todos", que em recorda aquesta patranya d'anunci del govern de la Generalitat que no para d'emetre's a Catalunya Ràdio i TV3 sobre tot, que lloa "el govern de tothom", propaganda en estat pur...) te la deferència d'alegrar-nos als esmorzars amb la retransmissió en directe dels "encierros de San Fermín", a Pamplona.

Com que per feina a principis de Juliol sempre he de passar força temps a la fàbrica de Valls, i per tant, passo algunes nits en hotels, els matins d'aquests dies esmorzo amb els "toros de San Fermín", i ja fa anys que la cosa es va repetint, sense aportar cap altra novetat que omplir hores de televisió amb material de dubtós interès públic.

Si fa uns anys ho trobava costumista i prou (l'escriptor Ernest Heminway va popularitzar la festa en el seu llibre "The sun also rises", i la va visitar diverses vegades al llarg de la seva vida, abans i després de la Guerra Civil), amb el pas del temps trobo aquest esdeveniment d'una absurditat dantesca i, sobre tot, sobre tot, molt "démodé" -en Castellà en diríem "trasnochado"-. I que Televisión Española inverteixi diners en televisar-ho, encara més.

Avui, 10 de juliol, han retransmès "el cuarto encierro" (la "festa" comença el dia 7, dia de San Fermín) i el titular que ha deixat la notícia és que l'esdeveniment ha acabat amb set ferits, dos d'ells amb contussió cranial. Morbo en estat pur, i poca cosa més.

Font: Televisión Española

Per si hi ha algú que encara no sàpiga de què va la cosa, els ho explico breument. El "encierro" consisteix en una cursa de 875 metres al davant de 6 toros salvatges, que porta als animals des del seu corral a la plaça de braus, on seran executats a la tarda. 

La participació és gratuïta amb gairebé una sola norma: no es pot córrer anant begut, sobretot perquè més d'un que ho ha fet s'hi ha jugat la vida.

L'interès informatiu de tot plegat és parlar abastament dels toros (que en el cas d'avui eren de Victoriano del Río) i d'explicar que la cursa ha estat la més ràpida dels quatre dies i ha durat dos minuts i dinou segons. Per fer temps fins que comença la cursa (que és a les 8 del matí), els periodistes de Televisión Española, una dona i un home habillats de rigurós blanc amb sengles mocadors vermells al coll, l'"uniforme" dels corredors, expliquen tota mena d'anècdotes fins a l'extrem de buscar i entrevistar "españoles por el mundo" als que els agrada molt San Fermín però que no hi poden ser per motius personals, laborals o familiars.

En fi, vist des del meu punt de vista i en perspectiva del segle XXI, tot plegat fa tanta olor de ranci que fins i tot mareja.