L'Urdangarin té un gran mestre

Ahir el periodista Jordi Basté -que deu injectar-se Redbull a les venes- es va estrenar a la Televisió Espanyola Catalunya, rebatejada com a "2cat" (quina manca d'imaginació que té el personal que cobra de la "Res Publica"...) amb un nou programa anomenat "Pla seqüència". 

La idea del programa és, segons resa la pàgina web de RTVE, mantenir "una conversa real i fluïda amb un convidat o convidada, enregistrada en un únic pla seqüència d'aproximadament 55 minuts sense cap mena de tall ni edició".

En Basté va entrevistar -en primícia- l'Iñaki Urdangarin- i va tenir una més que respectable audiència, ja que va fer un share del 9,2% i 145.000 espectadors, molt lluny del programa de TV3 "Polònia" que amb 249.000 espectadors va fer un share del 17,2%. Tot i així, es tracta d'una audiència molt bona. Suposo que el "morbo" de conversar amb un ex-membre de la família real li donava a l'estrena del programa un plus que en Basté va saber aprofitar.

L'entrevista -tot i que en Basté ja des de l'inici es refereix a conversa, tal com diu la pàgina web- té lloc dins un cotxe que condueix el periodista i està rodada efectivament amb tècnica de pla seqüència, sense edició. I dinc entrevista perquè digui el que digui en Basté, ell pregunta i l'Urdangarin contesta, però aquest no li fa cap pregunta al periodista.

A favor de l'Urdangarin he dedir que parla un Català més que decent, i això, en un ex-membre de la família real espanyola, té molt de mèrit. El seu fill Pablo però, al que truquen durant l'entrevista, tot i viure a Catalunya i jugar a handbol amb el Fraikin Granollers, parla amb en Basté i el seu pare en Castellà, cosa que no acabo d'entendre, però en fi, cadascú és cadascú.

Però anant al gra del contingut, he de dir que, malgrat sentir un gran respecte professional per en Jordi Basté, el que vaig veure no em va agradar gens. Per molts motius, el primer dels quals és que s'entreveu que entre tots dos hi ha una relació personal que podríem titllar fins i tot d'una certa amistat, amb la qual cosa, en Basté va passar de puntetes (de fet va esquivar) per qualsevol de les preguntes que un periodista hauria d'haver fet i que era el que tenia veritable interés de conèixer des d'un punt de vista informatiu.

La "conversa" es va centrar en bona part en l'estada a la presó d'Urdangarin (després de ser jutjat i condemnat a 6 anys de presó -no ho oblidem- per delictes i crims com ara l'apropiació indeguda de fons públics, falsedat documental, frau fiscal i evasió de capitals, que no és poca cosa), ja que va ser condemnat a 6 anys de presó dels quals va cumplir-ne 1.000 dies, és a dir més de dos anys i mig, a la presó de Brieva (Àvila), una presó per a dones en la que va estar aïllat i va disposar de totes les comoditats. Vaja, que no va ser un "pres qualsevol".

Urdangarin, pobrisó meu, va jugar el joc de la llagrimeta, de fer pena als espectadors explicant com de sol es va sentir a la presó i com de malament ho va passar, i que allà es va "reinventar". Ja vaig mullar dos mocadors.

L'entrevista em recorda a la que el periodista francès de France 3 Stéphan Bern li va fer no fa gaire al seu ex-sogre a Dubai. Una respallada en tota regla. La petita contribució al blanqueig d'un delinqüent, en aquest cas confés i convicte, que no ha mostrat cap mena de penediment. I per acabar de reblar el clau, diu, "o tempora, o mores" que va perdre, literalment "un dels amors de la seva vida, la Cristina". Home, dic jo que si no li hagués fet banyes d'una forma tan descarada, potser aquest amor de la seva vida encara seria amb ell, no? Com en el cas del seu ex-sogre,  ni una explicació, ni una justificació, ni un gest d'humiltat de veritat. Una vergonya, en definitiva. Va tocar les mels del poder i es va pensar que era un intocable. I es va trobar amb el jutge Castro (un valent i un representant de la cara més honesta de la judicatura).

I, oh curiós! L'Urdangarin, com el seu ex-sogre -que, recordem-ho, el va introduir en el noble art d'enriquir-se sense fotre ni brot-, també farà....sí, si en tenien cap dubte, un llibre que publicarà Editorial Grijalbo (del grup Penguin Random House) i que portarà com a títol "Todo lo vivido", i que, com el Borbó, vindrà a ser com una mena de memòries en les que justificarà la seva "reinvenció" personal després de passar, ai las, per la presó. Però res de rendir comptes ni explicar per què presidia l'Instituto Noos.

El que a mi em sembla és que el personatge, que, tal com confessa en la conversa amb en Basté deu estar sense un euro, necessita redimir la seva imatge pública i blanquejar el seu passat com a delinqüent associat a la casa reial (el seu màster a ESADE per la via ràpida -de convalidacions- ni el seu pas per Telefónica Internacional USA no s'explicaria si no hagués estat membre de la reialesa) per a tornar a generar ingressos, ni que sigui passant de revista en revista i de plató en plató.

En fi, una molt lamentable conversa que li treu força respectabilitat a en Jordi Basté com a periodista, però a un "divo" com ell, segur que les opinions dels altres li deuen entrar per una orella i sortir per l'altra.

Les trampes de l'Emèrit

El divendres, dia constitucional, aprofitant el pont, vaig estar passejant per Madrid. A mig matí vaig anar-me'n a El Corte Inglés de Castellana, el més gran de la capital, i vaig passar estona a la secció de llibreria la meva preferida, juntament amb el racó Gourmet.

Estibes de llibres de la biografia de Juan Carlos I, que porta per títol "Reconciliación" (Editorial Planeta -tot lliga-), 23,65€, atapeïen les illes centrals de la secció de llibreria. Confesso que vaig estar a punt de comprar-lo, només per pura curiositat antropològica. I també per veure si la seva autora, Laurance Debray (casada amb el fill del prestigiós periodista francès Jean-Jacques Servan-Schreiber), n'ha fet una biografia mínimament rigurosa o es tracta d'una hagiografia, com em penso, ja que la periodista ha declarat diverses vegades la seva adminarció per la figura de l'Emèrit, arribant-lo a acompanyar fins i tot a Sanxenxo quan l'Emèrit ha vingut a participar en una regata.

Però no vaig caure a la temptació. Si s'escau, el demanaré a la biblioteca de Girona, perquè no vull contribuir ni amb un cèntim d'euro a fer encara més ric a un evasor d'impostos.

En tot cas, la maniobra és oportuna i segurament la seva publicació molt ben calculada en el temps, en coincidència amb el cinquanta aniversari de la mort del dictador (on curiosament no se'l va convidar a l'acte conmemoratiu al parlament espanyol) i amb la creixent influència de l'extrema dreta a Espanya i al món.

Es tracta d'una operació de blanqueig en tota regla. Primer de la seva figura, tacada de forma definitiva i sense redempció possible degut als excessos que va cometre durant el seu regnat -en l'àmbit personal i en l'econòmic- i després del franquisme, en un llibre en el que no s'aborda de debò cap dels escàndols d'amants i evasió fiscal que el van acabar forçant a marxar d'Espanya en el que ell qualifica d'"exili voluntari" a Abu Dabi.

Vaig sentir l'entrevista que el periodista de la cadena de televisió francesa France 3, Stéphene Bern, li va fer, i em va semblar una broma de mal gust. Primer perquè Bern no li fa cap pregunta veritablement compromesa (i això que un equip de France 3 es va desplaçar a Abu Dabi per a gravar-la) sinó que més aviat el respalla, i després perquè Juan Carlos afirma, contundent, que no es penedeix de res del que va fer (diu literalment al periodista: "No em penedeixo de res, intento no tenir remordiments, però per descomptat que aniria més en compte si hagués de tornar a començar"). Per cert, l´únic element interessant de l'entrevista és que el Borbó (com a bon descendent de la monarquia francesa) continua parlant un francès sorprenentment bo, tot i l'edat i segurament la falta de pràctica d'aquest idioma. 

Pel que sembla, Juan Carlos I, deu generacions després del seu parent Lluíx XIV, no vol morir ni a la guillotina ni a l'exili i aquest llibre forma part d'un pla per, com a mínim, intentar canviar l'opinió a la ciutadania, cosa impossible d'aconseguir, a parer meu.

Prova d'això ha estat el vídeo que, com si d'un professional de la comunicació es tractés (de l'engany, de fet), i amb la bandera d'Espanya onejant de fons, va publicar a You Tube la setmana passada, en el que emula els tristos i falsos missatges de Nadal que va repetir cada any durant 39 anys per a publicitar el seu llibre (recorden el "yo he venido a hablar de mi libro?", doncs això mateix). Un espectable vergonyós, lamentable i inversemblant que a més a més posa en un seriós compromís l'actual rei d'Espanya.

Font: You Tube

Aquesta aparició a You Tube ha fet més mal a la monarquia que no pas bé. Els comentaris a xarxes socials han estat demolidors en un 99% dels casos. Tal ha estat el despropòsit que la casa reial va assegurar que no en sabia res, i que, una vegada visionat, l'han titllat d'"inoportú i innecessari", en un acte d'autodefensa. Missatges com aquests provoquen exactament l'efecte contrari del que suposadament pretenia el Borbó.

Dubto que ni els més devots monàrquics el vulguin tornar a veure "restaurat moralment" després de totes les proves del seu comportament poc digne (pagaria la pena recuperar aquells missatges de la Nit de Nadal en els que deia que tots els espanyols són iguals davant la llei i que la honestetat i la vocació de servei han de ser els principis rectors dels que es dediquen a l'administració de la cosa pública...). Els escàndols amb la Barbara Rey, Corinna Larsen, caceres a Botswana sense coneixement del govern espanyol, evasió d'impostos i un llarg etcètera d'irregularitats del que hauria d'haver estat un servidor exemplar invaliden la restitució de l'honor.

No és gens d'estranyar que el CIS ja fa anys que no pregunta en les seves enquestes periòdiques, sobre el grau d'acceptació de la monarquia entre la població espanyola. No sigui que tinguessin un disgust.

La insignificància d'Europa: el cas de Nicolas Guillou

Aquests darrers dies s'ha anat fent coneguda una notícia que, com a ciutadà i com a europeu, em posa els pèls de punta.

La notícia, que ara els passaré a resumir, escenifica de forma tan meridianament clara el menyspreu que els més poderosos senten cap a aquesta Europa que no deixa de ser gaire altre cosa que un conjunt de nacions poc benavingudes i amb una amplitud de mires de vol gallinaci, que ens hauria d'interpel·lar a tots els que tenim un sentiment de pertinença a aquest vell continent que un dia va ser el bressol de la civilització, on va començar gairebé tot...

I també mostra de forma manifesta i evident els mètodes mafiosos que utilitza el nou govern dels Estats Units, imposant la llei del més fort (del que té més recursos i el que està més ben armat -n'estem veient un clar exemple aquests darrers dies a Venezuela, on Estats Units ha imposat un bloqueig aeri sense precedents-).

Retinguin un nom: el del jutge francès Nicolas Guillou. Aquest jurista és magistrat del Tribunal Penal Internacional de La Haia, i des de fa un temps, està vivint un veritable infern. La raó? Doncs no és altra que ser un professional ètic i independent que va autoritzar a la Cort Internacional a emetre ordre de detenció contra el primer ministre israelià, Benyamin Netanyahu, i el seu ministre de defensa, Yoav Gallant, acusats de crims de guerra i contra la humanitat pel genocidi que Israel està (encara avui) perpetrant a Gaza.

El seu calvari va començar el 20 d'agost d'aquest any, quan l'administració nord-americana el va, literalment, condemnar sense judici per la seva gosadia.

Les "sancions" del govern nord-americà prohibeixen a qualsevol persona -física o jurídica- dels Estats Units, incloses les seves filials a l'exterior, oferir cap mena de servei a les persones que són a aquesta "llista negra", la llista dels leprosos, a la que els Estats Units hi manté 15.000 persones, en la seva majoria terroristes, presumptes terroristes o dictadors de repúbliques bananeres (els dictadors dels països del Golf Pèrsic, naturalment, en queden exclosos, l'emèrit auto-exiliat, també).

Les conseqüències d'aquesta Santa Inquisició del Segle XXI en són immediates. El jutge Guillou (i nou altres membres del Tribunal Penal Internacional) han estat eliminats, literalment, de plataformes com Amazon, Facebook, Paypal, Instagram o WhatsApp. Però això no és tot, només és el començament del malson. El jutge Guillou no pot fer transaccions en dòlars, ni rebre paquets de companyies com DHL, o Fedex i li han cancel·lat les targetes bancàries Visa, Mastercard i American Express.

El problema encara és més greu en el seu cas, perquè té la "desgràcia" d'estar casat amb una dona nord-americana i els seus fills també ho són, per tant, si l'ajuden, tenen la possibilitat, encara que remota, de ser condemnats a una pena de 20 anys de presó. 

En una veritable Europa, una federació d'estats sobirans amb dignitat i un cert prestigi internacional (pel que es pot veure no en tenim cap) fets com aquest haurien de treure els ciutadans al carrer i la presidència europea hauria de tornar-s'hi amb sancions de la mateixa magnitut i natura contra ciutadans nord-americans que, per posar un exemple, hagin participat en la imposició d'aranzels suplementaris als productes europeus. Però no és el cas. Europa és petita i cobarda, i inexistent com a realitat política al tauler internacional, o si no inexistent, insignificant, com resa el títol de l'article.

Escriu avui Yanis Varifakis (un ex-polític d'aquells que no agraden a Brusel.les, precisament perquè posa el dit a la llaga) al diari Ara: "A l'Europa real a ningú no li va importar el calvari de Guillou. És un símptoma de la caiguda del nostre continent a un estat de vassallatge indiscutit. Resumits en tota la seva essència, els fets del cas són desconcertants més enllà de qualsevol mesura. Tenim al davant un ciutadà francès. Un magistrat de cert renom, membre d'un tribunal que la diplomàcia europea va crear amb grans esforços per deixar enrere un passat en què els criminals de guerra podien escudar-se rere els seus governs.(...). Les sancions imposades són una classe magistral sobre el buidatge de la sobirania europea. Converteixen Guillou en una "no-persona", no només als Estats Units, sinó també en el seu propi país, al cor de la mateixa Europa".

Putin no pot sobrevolar Europa, tampoc Netanyau, per por a ser detinguts en espai aeri europeu, ja que sobre ells pesen ordres de cerca i captura de la CPI, però la revenja del gendarme nord-americà és un plat que es menja fred. 

Quan l'aprenent de monarca Donald Trump rep el dictador-monarca d'Aràbia Saudita, Salman Bin Abdulaziz, que, recordem-ho, va ordenar assassinar el seu opositor Jamal Kashoggi a l'ambaixada saudita d'Istambul -el van esquarterar a trocets molt petits- i un periodista li pregunta pel fet a Donald Trump en roda de premsa durant la visita de Salman, Trump va contestar: "Things happen", i es va quedar tan ample.

És exactament el que va dir Kissinguer sobre Pinochet, després del cop d'estat a Xile que a l'any 1973 va derrocar a Salvador Allende (després d'assassinar-lo): "Pinochet és un fill de puta, però és el nostre fill de puta".

Doncs en el cas de Guillou, probablement Donald Trump haurà dit, o pensat, "Nicolas Guillou és un fill de puta, però no és el nostre fill de puta". 

I malgrat això, molts continuen dormint bé tota la nit.

 

Se sabrà tot

Em permeto titular aquest article amb el títol d'un llibre de l'admirat escriptor i periodista Xavier Bosch que va guanyar el premi Sant Jordi 2009 amb una novel·la en la que el periodista Dani Santana es veu embolicat en un afer de corrupció i terrorisme istlàmic a Barcelona entre els anys 2004 i 2026.

No vull parlar del Dani Santana, sinó de Carlos Mazón, ara ja ex-president de la Generalitat Valenciana i Maribel Vilaplana, periodista.

Cada dia que passa, i a mesura que es van coneixent els fets de la fatídica tarda del 29 d'octubre de 2024, surt a la llum més misèria moral i més mentides que han anat explicant aquests dos indesitjables des de fa un any.

I tot això és gràcies a la tenacitat i la professionalitat de la jutjessa de Catarroja Nuria Ruiz Tobarra, la ja coneguda com la "Jutjessa de la DANA", que, per les seves actuacions, d'una coherència aclaparadora, es diria que és una professional que vol arribar fins al final i que en definitiva, se sàpiga tot el que va passar aquella malaventurada tarda de tardor. 

Gràcies a les seves interlocutòries volent esbrinar la veritat de l'actuació del president de la Generalitat aquella tarda, s'ha pogut saber que president i periodista (que ja havia refusat l'oferta de dirigir el canal autonòmic valencià "À punt") es van veure al restaurant "El Ventorro" (al seu propietari li ha tocat veritablement "la grossa", ja que si hom vol dinar al seu restaurant, ha d'esperar-se com a mínim un parell de mesos) i van endrapar un "menú concertat" pel mòdic preu de 82,5€ el cobert. 

Per sort pels afectats, com a mínim, la factura no la va pagar la Generalitat Valenciana sinó el Partido Popular (si l'hagués pagat la Generalitat l'escàndol hagués pujat un grau més).

Font: Diari El País

Però jo em pregunto ja d'entrada, com és possible que un dia feiner, dimarts 29 d'octubre de 2024, el president d'un govern es dediqui a tenir dinars privats amb una periodista en el reservat d'un restaurant que "cutreja" (tant el reservat com el restaurant mateix i el menjar que s'hi serveix), durant més de quatre hores? Forma part això de les tàsques pròpies del més alt representant d'un govern regional? A mi em sembla que clarament no, i espanta pensar en el que deuen fer molts d'aquests personatges quan -com en aquesta ocasió- no hi ha ni llum ni taquígrafs.

Al web del restaurant s'hi especifica que només serveix dinars de dilluns a divendres de dues a cinc de la tarda.

Però la persistència de les pesquisses de la jutjessa (que no es deu creure ni un borrall de les declaracions de la senyora Vilaplana en seu judicial -tantes contradiccions només indueixen a pensar que la periodista va ometre la veritat des del començament- ni de tot el que ha afirmat el patètic Carlos Mazón, mentider compulsiu) han permès saber l'hora en que la periodista va sortir del pàrking on tenia aparcat el cotxe: les 19:47. És a dir, que quan van sortir del local només hi devia quedar el propietari.  

Com que del restaurant al pàrking hi ha una distància curta, hom pot deduïr que van sortir poc abans del restaurant (o no, però això també s'acabarà sabent, més tard o més d'hora). I ha quedat finalment acreditat que la periodista va acostar Mazón al palau de la Generalitat amb el seu cotxe i el va deixar sobre les vuit del vespre.

Van estar dinant tanta estona? Realment el president no es va assabentar del que estava passant a l'Horta Sud quan tenia el telèfon mòbil connectat i durant molta estona va estar contestant trucades. Ningú va advertir els seus escortes o al propietari del restaurant del que estava passant?

De veritat algú s'ho creu? Jo francament no. Però tinc plena confiança en que la tossuderia de la jutjessa Ruíz acabarà donant més fruits, o al menys així ho espero. Perquè desenmascarar aquests miserables és ja una qüestió de decència i deontologia.

El nou franquisme (o el que no va marxar mai)

El 20 de novembre m'ha enxampat als Estats Units per motius professionals i no vaig poder escriure sobre el tema el dia que tocava, però més val tard que mai. Perquè és un tema del que cal parlar.

Cinquanta anys de l'efemèride de la mort del tirà, un dels personatges més sanguinaris, mesquins i cruels que ha donat la història contemporània espanyola, mereix, com a mínim una reflexió i un article. 

Especialment en els moments actuals, en els que hi ha una sèrie de circumstàncies geopolítiques que fan que la dictatura de Franco sigui blanquejada per l'extrema dreta, en particular VOX, partit en el que alguns dels seus membres diuen en públic i sense complexes allò que durant alguns any després de la mort del dictadors deien grupúscles com la Fuerza Nueva de Blas Piñar. Hem sentit a l'hemicicle espanyol un diputat del partit d'extrema dreta que "con Franco había vivienda y se podía comprar vivienda, ergo, con Franco vivíamos mejor".

Això fa uns anys era impensable, però l'extrema dreta està envalentonada i ha perdut tota vergonya, esperonada, en gran manera pels exemples que arriben dels Estats Units, amb l'autocràcia que pretén instaurar Donald Trump a cop de decret executiu, i tots els aprenentatges que individus sense escrúpols com Roger Sotone o Stefan Bannon han transmès a molts líders polítics nord americans i europeus. 

Font: www.stoneZone

És el triomf de l'antipolítica, segurament conseqüència d'una conjunció concatenada de fets que són complicats de gestionar (immigració massiva, problemes d'accés a la vivenda, renda disponible minvant per a una majoria de famílies, percepció de manca de seguretat -i atribució de la inseguretat als immigrants-....).

Aquest caldo de cultiu, al Madrid imperial s'afegeix a una situació de facto que és que en realitat, en fer una transició i no una ruptura, el franquisme no va acabar de marxar mai. Només es va depurar a l'estament militar, especialment després del 23 de febrer de 1981 (el cop d'estat del coronel de la guàrdia civil Antonio Tejero Molina ho va catalitzar), però al que anomenaríem "deep state" no va canviar pràcticament res.

No hi va haver pràcticament cap depuració a la justícia ni a l'alt funcionariat de l'estat. Les classes dirigents i els que s'havien enriquit durant el franquisme van continuar vivient com si res no hagués passat, i ara, com deia, han perdut la vergonya i ho demostren sense cap mena de complexe.

La sentència sobre el fiscal general de l'estat, Álvaro García Ortíz, és un clar exemple del que estic dient. En una inaudita situació sobre la que vaig escriure ahir, el fiscal ha estat condemnat (hi ha fallo) sense que se n'hagi publicat la sentència (que es coneixerà més endavant. L'opinió pública no sap per què se l'ha condemnat, i això en un estat de dret amb separació de poders. El mal, però, ja està fet i els hereus del franquisme somriuen satisfets. Una passa més cap a l'objectiu final.

Escriu avui a l'Ara el filòsof Josep Ramoneda: "De fet, en aquest cas, l’aura política que l’envolta no sorprèn en la mesura que ha estat un procediment sense altra pretensió que utilitzar l’alt tribunal per salvar els seus interessos personals (en aquest cas d'Alberto González Amador, la parella de la presidenta de Madrid). I que han trobat en el fiscal general el punt sensible per assolir els seus propòsits. L’acceleració amb què el Tribunal s’ha pronunciat –una setmana després del judici–, la comunicació del resultat abans d’escriure i aprovar la sentència, és a dir, sense l’acta del partit, no fa més que posar en evidència la politització del cas. Pressa per girar full. I la manca, fins al moment present, de proves contundents posa de manifest el pes de la subjectivitat en la decisió dels jutges".

Això que acaba de passar, insòlit, no hagués passat fa uns anys. I, encara que no sóc partidari de la teoria de la conspiració, la data en la que es fa públic el fallo, 20 de novembre, no és casual de cap de les maneres. 

El franquisme sociològic persistia, però hi era de forma més aviat soterrada, sense manifestar-se, sense fer gaire soroll, apareguent només de sobte quan es tractava de lligar curts a Catalans i a Bascos, però deprés, durant pràcticament 50 anys, tornava a amagar-se. 

Avui, es donen les circumstàncies i el caldo de cultiu perquè es tornin a mostrar i defensin el llegat d'un franquisme, i sense vergonya anuncïin barbaritats impracticables com que volen expulsar 8 milions d'immigrants (portaveu de VOX, en roda de premsa, 7 de juliol de 2025). La banalització de les misèries del franquisme per part de l'extrema dreta i el seu domini de les xarxes socials fa que molts joves, desinformats, pensin que la dictadura no va ser tan dolenta i que fins i tot va aportar coses bones. 

Fins l'Emèrit, autoexiliat a Abu Dabi, en aquest llibre vergonyós i lamentable que li han escrit i publicat a França, s'atreveix a defensar la figura de Francisco Franco, normal d'altra banda, perquè el va salvar de l'ostracisme i la misèria econòmica en la que vivia a Portugal.

Corren mals temps per a la democràcia, i és responsabilitat dels que creiem en els principis democràtics cridar ben fort per aturar els peus als que es volen carregar el sistema des del sistema, emulant l'estil del seu mestre Donald Trump.

Sentència del cas del fiscal general de l'Estat (o la parcialitat de la Justícia)

Aquesta setmana ha quedat palès -però molts ciutadans dubtosos d'estar radicalitzats ja fa molt de temps que ho teníem clar- que la Justícia (o al menys una part d'ella, i sobre tot, sobre tot, el Tribunal Supremo) no és objectiva sinó que fa molt de temps que li va caure la bena dels ulls. Es tracta de la tercera pota de la separació de poders orígen dels sistemes democràtics.

D'entrada cal treure's el barret per a aplaudir la rapidesa de determinades sentències. Qui diu que la Justícia a Espanya és lenta? Ho és només en general, però quan cal prémer l'accelerador -una part de la Justícia és extraordinàriament dil·ligent (hi ha un gag del programa de TV3 sobre la sentència del Procés que no té desperdici)- es prem. Tot sigui pel bé general de determinades forces polítiques.

Cal aplaudir Miguel Ángel Rodríguez, perquè aquesta és, després de la creació del personatge d'Isabel Díaz Ayuso, una de les seves jugades mestres. Una mentida difosa per aquest senyor, que té una reputació que el precedeix (una de les seves frases cèlebres és: "Yo soy periodista y trabajo en política. No soy un notario que necesite ninguna compulsa", on es pronuncia clarament afirmant que la veritat no l'interessa ni gens ni mica), ha estat el detonant de la persecució i cacera del fiscal general.

Si analitzem els fets amb fredor i objectivitat, el cas del judici al fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, va començar arran de dos fets presumptament delictius comesos per part d'Alberto González Amador, el "xicot" de la presidenta de la Comunidad de Madrid. Aquest senyor, que té una gran pinta de delinqüent -presumptament- estava imputat (està encara, però m'hi jugo un pèsol que se'n sortirà) per la -presumpta- comissió de dos delictes, un de frau fiscal i un altre de falsetat documental.

Doncs, el resultat, de moment, és el més fidel reflex de la gran dita: "se'ns pixen a sobre i diuen que plou". És el món al revés. El presumpte delinqüent haurà de ser indemnitzat amb 10.000 euros per part del ja ex-fiscal general de l'Estat per revelació de secrets. Costa de creure tanta parcialitat, i tan poca "justícia".

Tot va començar quan l'intent d'acord que els advocats de González Amador van proposar a la fiscalia, es va transformar, per art de màgia, en una notícia del diari "El Mundo" afirmant que l'intent de pactar la conformitat sortia de la fiscalia i no pas de l'acusat.....

He seguit el judici i em sembla inversemblant que, amb una absoluta i aclaparadora falta de proves (cap dels periodistes que va testificar com a testimonis van acusar el fiscal general i la UCO no va poder acreditar cap del fets que imputaven al fiscal) i amb la sentència final encara per redactar, el Tribunal Suprem ja s'hagi pronunciat amb aquesta sentència-llampec que considera el fiscal general culpable, l'inhabilita durant dos anys i el condemna a pagar 10.000 euros a l'Alberto González Amador.

Però la composició dels membres del Tribunal que van jutjar García Ortiz és tan transparent com l'aigua: se'ls veu el llautó. Per si no ho saben els en nomenaré tres. Carmen Lamela (la jutgessa que va empresonar els "Jordis" per pujar sobre un cotxe de la guàrdia civil, o que va empresorar el joves d'Altsasu, que va instruir el cas del major Trapero o que va mantenir el presó provisional a en Sandro Rosell gairebé durant dos anys), Manuel Marchena (va jutjar i condemnar els membres del Procés i es va oposar més tard a l'aplicació de l'amnistia) o Antonio del Moral, ultra conservador i vinculat a l'Opus Dei (el jutge que "reia" durant el procés, enfotent-se dels processats a la seva cara, mostrant la seva total parcialitat).

El Tribunal doncs ha fallat sobre la base de fets no provats, només d'indicis. Tinc moltes ganes de llegir l'argumentació de la sentència (que es pot recórrer). No em sembla que això constitueixi una bona praxi, però en un món al revès en el que els més poderosos acaben imposant la seva llei (com al "Far West") tot sembla possible. Només puc titllar-ho d'una manera: un escàndol.

Entre la Rosalía i Oques Grasses

La setmana passada va ser la setmana mediàtica de la Rosalía com a conseqüència de la campanya de presentació del seu quart àlbum anomenat "Lux". Vam esmorzar, vam dinar i vam sopar amb la Rosalía a tots els mitjans de comunicació i les filtracions prèvies d'algunes cançons abans de la presentació formal del disc (una jugada de màrketing?...Tal vegada).

Un veritable bombardeig per terra, mar i aire. La presentació a Madrid, la presentació a la Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya, amb 900 convidats, l'actuació a València, i les entrevistes a les emisores de ràdio i cadenes de televisió.

Diria que és la primera vegada a la meva vida que m'he sentit tan aclaparat per l'estrena d'un disc. I amb això no vull dir que no senti simpatia per aquesta cantant, de la que confeso que sé molt poc, però que em cau molt bé. 

El fet que una estrella de fama mundial a l'alçada de les Katy Perry, Taylor Swift i companyia tingui la humiltat que demostra aquesta cantant, que no amaga la seva catalanitat i que ha inclòs el Català en un disc en el que canta en 13 llengües (una de les quals la nostra) i que a més a més canta amb l'Escolalia de Montserrat, són per mi tot un aval per aquesta cantant, tot i no ser gens fan del seu àlbum anterior "Motomami" i tampoc entendre del tot aquest que acaba de presentar. Però si la crítica mundial l'ha aclamat unànimement deu ser per algun mèrit.

I per acabar-ho d'adobar, dilluns d'aquesta setmana va ser la convidada al programa de Televisión Española "La revuelta", que presenta David Broncano i que va fer una audiència històrica (tant que des de "El Hormiguero" es van queixar...). L'entrevista va tenir un "share" del 20,4% amb 2,7 milions d'espectadors de mitja, xifra que, en un món d'audiències fragmentades pel desplaçament de la televisió com a mitjà d'entreteniment, és tot un rècord. La xarxa "X" anava plena de comentaris, i la immensa majoria, positius (cosa molt estranya en aquesta xarxa, plena de "haters" i de mala llet).

I aquesta setmana ha estat la de la formació osonenca "Oques Grasses". També ha aclaparat el focus mediàtic, també hi hem esmorzat, dinat i sopat, i amb tota la raó. Han anunciat el seu comiat després de 14 anys de carrera

El seu concert de comiat a l'Estadi Olímpic, previst pel 10 d'octubre de 2026 va exhaurir les 55.000 entrades que es van posar a la venda per internet (jo entre els afortunats que en van comprar) en exactament 21 minuts. 

Una cosa així per a un conjunt que canta en Català és un fenòmen inaudit. L'èxit va animar el grup a organitzar un segon concert el dia abans, el 9 d'octubre. Les entrades es van posar a la venda a les 12 d'ahir divendres i van batre un altre rècord, ja que la segona tanda de 55.000 entrades es van vendre en 19 minuts (es van registrar 180.000 connexions simultànies -segurament de molta gent que estava provant de comprar entrades des de més d'un dispositiu). 

Això els situa a l'alçada de grups d'abast mundial que són els únics amb poder d'atracció suficient per a omplir escenaris de tal aforament més d'un dia, com ara Karol G., Coldplay o Bruce Sprinsteen. Només en Lluís Llach, l'any 1985, va ser capaç de reunir 100.000 persones al Camp del Barça. Oques Grasses, amb dos concerts, haurà estat capaç de superar aquest rècord.

Molta gent es pregunta com és possible que un grup tan peculiar com Oques Grasses, que canta en Català i que fa una música tan diferent pugui aglutinar tanta gent? La resposta podria ser que es tracta d'un fenòmen que connecta molt amb la gent de totes les edats, és molt intergeneracional, i molt "nostrat", algunes de les seves cançons ja formen part de les referències culturals de tota una generació.

L'èxit els ha agafat tan de sorpresa que ja han anunciat que organitzaran dos concerts més els dies 5 i 7 d'octubre, i tan de bò que siguin capaços de vendre-les. Si un grup de casa nostra té èxit, ens n'hem d'alegrar.

Font: Web Oques Grasses

I enmig d'ambdos esdeveniments, la fantasmagòrica aparició d'en Leo Messi al Camp Nou per a fer-se fotos i penjar-les a Instagram...que també ha deixat hores i hores de material per a ràdios, teles i premsa. Davant de tanta misèria moral i política que ens envolta, la gent del carrer acaba concluent que el que els apaivaga les penes de l'ànima és el "panem et circenses".

Quan la maldat és infinita

Quan després de sopar cada dia durant gairebé dos anys amb les imatges de la neteja ètnica de Gaza per part de les tropes israelianes i dels bombardejos de civils a Ucraïna per part dels drons russsos un es pensava que ja ho havia vist gairebé tot, arriba aquesta setmana la notícia que m'ha trasbalsat més de tot el que he llegit i sentit els darrers anys.

Es tracta de la notícia dels anomenats "safaris humans" que s'ha sabut com a conseqüència de l'obertura d'una investigació per part de la fiscalia de Milà després de la denúncia presentada pel periodista italià Ezio Gavazzani.

Si hores d'ara algun dels lectors no sap del que els estic parlant, es tracta dels viatges organitzats per part d'alguns empresaris aficionats a la cacera, sobre tot italians, que van tenir lloc durant la guerra de Bosnia, tots els caps de setmana entre 1992 i 1995, és a dir, 208 caps de setmana. Els divendres sortia un avió de Milà o de Torí amb caçadors que eren recollits per militars de la facció de Radovan Karadzic i el general Radko Mladic, tots dos actualment complint cadena perpètua, i eren conduïts fins als turons de Sarajevo, Mostar, Pale o Srebrenica i passaven el cap de setmana amb els militars serbo-bosnis i a canvi de pagaments que oscil·laven entre els 250.000 i els 300.000 euros per cap de setmana tenien dret a disparar contra la població civil.

El pediodista que ha destapat el cas afirma que per a "caçar" nens els preus tenien un suplement. Els caçadors utilitzaven les armes de l'exèrcit serbo-bosnià en moltes ocasions, per evitar possibles problemes de traçabilitat de les bales disparades. El dissabte a la tarda o el dumenge al matí agafaven l'avió de tornada cap a casa. Molts arribaven a temps per anar a missa de dotze amb les famílies. 

Una mena de "jocs de la fam" sense retransmissió televisiva, un divertimento com el d'aquell que juga a un videojoc i va avançant entre els cadàvers que va deixant mentre dispara amb el seu rifle o la seva metralladora.

Gavazzani explica que es tracta d'empresaris rics, molt ben integrats a la societat, molts d'ells caçadors i aficionats a les armes que havien fet safaris a l'Àfrica, com feia el nostrat emèrit Borbó, que ara caçava ossos a Eslovènia, ara caçava elefants a Botswana.

Ho trobo tan extraodinàriament pervers i malaltís que no em falten les paraules per arribar a descriure el que sento. Hi havia una xarxa absolutament organitzada, amb el coneixement de moltíssima gent que ho feia possible o girava la vista cap a un altre cantó (com feien els ciutadans que vivien prop dels camps de concentració dels nazis en sentir l'olor de la carn humana cremada). I els caçadors, tornaven a les seves plàcides vides d'empresaris. Costa de creure, oi? Doncs va ser real com la vida mateixa.

Font: BBC

Deia el filòsof Erich Fromm  que l'agressivitat dels éssers humans es troba als seus cervells però que aquesta no es manifesta fins que no és activada per circumstàncies vinculades a la conservació de la pròpia vida. Russeau afirmava que l'ésser humà és bo i empàtic i que per tant té tendència a la bondat. Segurament tots dos haguéssin canviat d'opinió en conèixer els crims del nazisme o de Stalin o de Mao Tse Tung, o la notícia d'aquesta setmana.

Hobbes en canvi sostenia que l'ésser humà és dolent per natura com ho feia Schopenhauer en dir que el mal té un punt de partida incontestable: nosaltres mateixos. Deia que el mal forma part de la nostra naturalesa tal com ho fan l'amor, el desig o la violència i que l'ànima humana és suficientment gran com per a contenir tots aquests extrems.

Hobbes i Schopenhauer tenien raó, però probablement haguessin escrit més sobre el tema si haguéssin sabut el que hem conegut aquesta setmana. 

El pitjor del cas és que hagin hagut de passar més de 30 anys perquè aquest horrible genocidi hagi estat denunciat. Gavazzani afirma que fa trenta anys va sortir un article al respecte a "Il Corriere della Sera" i un altre a "La Stampa" però que ningú de la fiscalia italiana li va fer cap mena de cas. A dia d'avui els serbis continuen dient que això es tracta d'una llegenda urbana.

Molts d'ells seran ja morts o seran tan vells que encara que els trobin, els jutgin i els condemnin (els delictes d'homicili múltiple agreujat per crueltat no prescriuen a Itàlia) hauran pagat molt poc per tot el mal que van ser capaços de fer. No crec en la pena de mort, però hi ha casos, com aquest, que em fan repensar en el meves conviccions.

La gent poderosa té molta capacitat de tapar les seves misèries i si aquestes són d'una tal magnitud, encara més. Un altre exemple que segueix aportant informació cada setmana és el cas Epstein. Una xarxa de pederastia especialment dissenyada per a satifser els desitjos més abjectes de gent molt rica que està ja farta de tot. Espero molt sincerament que Donald Trump acabi enfangat en aquest bassal de merda i que li acabi costant la presidència. El moviment MAGA ho tolera gairebé tot, però atenció amb l'abús de menors d'edat.

Els perills i el potencial de la Intel·ligència Artificial

Aquests dies, llegint aquí i allí, he sabut que a Albània, un país que he visitat i que podria catalogar d'un dels més corruptes d'Europa, ha posat en pràctica el que en Anglès s'anomena "algocràcia" i que vindria a definir-se com un sistema algorítmic que pren decisions autònomes sobre l'adjudicació de contractes públics per imports anuals superiors a mil milions de dòlars.

El sistema, desenvolupat per l'Agència Nacional de la Societat de la Informació d'Albània, introduït el gener de 2025 i que porta per nom "Diella" també està pensat per ajudar els ciutadans en els serveis públics en línia i en l'emissió de documents digitals. En països com Albània, de dubtoses pràctiques democràtiques, el sistema pretén introduir més "neutralitat" en les adjudicacions públiques, evitant la intervenció humana que pot estar "temptada" per la corrupció.

Tot el que està relacionat amb la intel·ligència artificial està en aquests moments que sembla que tot s'hi val. A Albània, això és tan evident que "Diella" va ser nomenada, i no és conya, "ministra d'adquisicions públiques" el setembre d'aquest any. És el primer país del món, un cas insòlit, que anomena un software com a "ministre" en un govern. Al·lucinant, no? Doncs no es tracta pas d'una "fake new", és real com aquesta distopia col·lectiva que estem vivint els humans des que hem perdut col·lectivament la fe en la política i en l'humanitat mateixa.

La idea és simple, com tot el que emana de l'extrema dreta, "si el sistema democràtic falla -i al món occidental està fent aigües per tot arreu- substituim-lo per algoritmes" (que sobre el paper són incorruptibles, o com a mínim, menys corruptibles).

Però, la idea, que podria ser correcta conceptualment, no ho és si no està clara la transparència dels mecanismes d'adjudicació. 

Però quan entre un percentatge molt gran de gent - en augment -, sobre tot entre el col·lectiu més jove, creix la tentació de pensar que una dictadura pot gestionar més bé la seguretat, la immigració o l'accés a la vivenda, llavors la tentació de substituir la democràcia per algoritmes pot ser molt ben aprofitada pels col·lectius d'extrema dreta. De fet, una ronda de tres enquestes auspiciades per una organització anomenada "Collective Intelligence Project" entre març i agost de 2025 als Estats Units va concloure que una majoria de gent enquestada pensava que xatbots generats per intel·ligència artificial podien prendre millors decisions per a ells que els seus representants polítics. 

Tot un símptoma de la percepció de la degradació del sistema democràtic que acaba impulsant els partits d'extrema dreta. Els Trumps, Putins, Xi Jingpins, Orbans, Lepens i Abascals del món es freguen les mans. Ho estem veient cada dia als Estats Units amb les aliances entre les grans tecnològiques i la seva connivència amb el "trumpisme".  

Però remplaçar el debat democràtic per l'eficiència dels algoritmes no solventa la crisi de fons. Si el sistema decideix sense regles clares que puguin ser explicades i compartides pels ciutadans, estem substituint una forma d'alienació per una altra. una IA controlada per polítics sense escrúpols acabarà canviant una forma d'alienació per una altra (de molt pitjor, perquè els ciutadans no sabem què hi ha al darrere, com és el cas actual d'Albània).

Malgrat tot, la intel·ligència artificial, ben utilitzada, pot ser una eina molt poderosa per a ajudar a reforçar la democràcia, però per això cal un compromís notable de les classes polítiques dirigents.

Eric Smidth, antic CEO i president de Google explica un exemple ben clar de la IA ben utilitzada. A Taiwan, la plataforma "vTaiwan" ha estat més de deu anys demostrant que la IA pot refoçar, més que no pas substituir, la deliberació democràtica. Quan l'any 2013 Uber va arribar a Taiwan va aixecar els mateixos conflictes que a Londres o a Barcelona (queixes dels taxistes de competència deslleial, regulació versus innovació, status quo versus lliure competència, etc....). Taiwan va utilitzar la intel·ligència artificial per a facilitar un debat participatiu massiu sobre la qüestió. Gràcies al poder de càlcul de la IA, milers de taiwanesos van enviar les seves opinions a "vTaiwan" i van votar sobre les diferents propostes que es van presentar. Conclusió: la IA no va prendre cap decisió però va ajudar a organitzar el debat col·lectiu sobre aquest tema. El resultat: es va permetre el funcionament d'Uber si l'empresa assegurava que els conductors estaven assegurats, tinguessin llicència de conductors professionals i no fessin competència deslleial amb preus. Des d'aleshores Taiwan (un exemple en molts camps relacionats amb la tecnologia ben utilitzada) ha utilitzat aquestes eines per a molts altres problemes i desafiaments polítics.

Una IA ben canalitzada pot ser un gran ajut per als éssers humans. Mal utilitzada ens aboca al desastre. Caldrà encara molt debat i molta legislació per a canalitzar adequadament els algoritmes, però, com s'ha demostrat a Taiwan, no tot està perdut.

Una mica del llum en la foscor

Un any i un dia després de la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials de 2024, a la ciutat de New York, les eleccions a la alcaldia han donat aquesta setmana una aclaparadora (i inesperada) victòria al representant del partit demòcrata, Zohran Mamdani contra el seu oponent principal, Andrew Cuomo (independent però recolzat per Donald Trump), amb més d'un 50% dels vots. De fet, a les primàries del partit demòcrata, Mamdani va guanyar a Cuomo, i per això aquest es va presentar com a independent.

                                                   Font: The New York Times

A les zones marcades en blau va guanyar Mamdani i a les marcades en marró, Cuomo. La victòria d'aquest darrer va ser, força previsible, als barris amb major població blanca i major gentrificació: Staten Island. Van votar per Cuomo els perfils més conservadors, que va guanyar als barris que van votar Trump el 2024, als barris on hi ha més propietaris de vivenda, als que hi abunda l'habitatge residencial de persones que van a treballar a la ciutat, als barris amb la renda per càpita més alta.

Font: The New York Times

Aquesta és una victòria molt important per molts motius i que suposa el trencament del vendaval conservador que va portar Trump a guanyar a les presidencials. 

Mamdani, mil·lènial i no nascut als Estats Units (va néixer a Uganda, fill d'un acadèmic i d'una cineasta, la família es va traslladar als Estats Units quan ell tenia 7 anys, des de Sudàfrica, semblant al recorregut d'Elon Musk) ha aconseguit a New York el que Kamala Harris no va aconseguir a nivell de país: tornar l'esperança en el canvi. Amb 34 anys, serà l'alcalde més jove de New York des de fa més de 100 anys, també serà el primer alcalde musulmà. Fa tot just sis mesos era un desconegut i ha aconseguit movilitzar els votants de la ciutat.

Tan ha estat així que en aquestes eleccions han votat més de dos milions de novaiorquesos. De fet, aquesta xifra de votants en termes absoluts no es registrava des de...1969! quan John V. Lindsay va resultar reelegit com a alcalde de la ciutat. Només per fer-se una idea de la desmotivació que a presidit el panorama electoral als Estats Units als darrers anys, el 2021 van votar un 23% dels electors, mentre que a la del 4 de novembre hauran votat, quan s'hagi acabat el recompte definitiu, aproximadament un 45% dels votants registrats. 

Aquesta victòria ha vingut també acompanyada de les victòries demòcretes a les eleccions per a renovar el governador que s'han celebrat als estats de Virginia i New Jersey. De fet, la candidata demòcrata per Virginia, Spanberger, havia declarat que considerava aquesta elecció com un plebiscit per a conèixer el suport a les polítiques de Donald Trump.

Font: The New York Times

Aquestes victòries, en territoris on Trump va guanyar amplament les eleccions presidencials el novembre de 2024, són tal vegada un primer indicatiu que la popularitat de Donald Trump després d'un any del seu segon mandat va clarament a la baixa. Òbviament, Trump ha observat la derrota amb preocupació i la ha titllat Mamdani (ho explica avui en John Carlin al seu article de cada diumenge a La Vanguardia) de "llunàtic comunista 100%.

Trump no ha tingut una bona setmana. Alguns dels membres conservadors del Tribunal han qüestionat aquesta setmana la utilització d'una llei d'emergència nacional de 1977 per imposar una política aranzelària de forma unilateral per mitjà d'ordres executives. Així doncs, una majoria del Tribunal Suprem ha posat a l'administració tota una sèrie de preguntes que demostren molts dubtes sobre una de les mesures estrella de la política de Donald Trump en aquest segon mandat.

Sembla que hi podria haver un pronunciament del Tribunal amb relativa celeritat (setmanes o mesos) que, en cas que acabés tombant les mesures, tindria unes implicacions polítiques i econòmiques d'un abast veritablement desconegut per empreses, consumidors i les política comercial del president Trump.

La misèria moral i política de Mazón i els que l'envolten

L'espectacle que hem viscut la setmana que s'acaba, una vegada més, no fa altra cosa que augmentar el decencís i la distància entre el ciutadà del carrer i els polítics als que se suposa que hem votat per a administrar amb lleialtat i diligència els nostres impostos.

Que després d'un any de la tragèdia de la DANA de a l'Horta Sud, amb, recordem-ho, un peatge de 229 vides humanes, Carlos Mazón segueixi essent president de la Generalitat Valenciana és no ja una disfunció del sistema polític (pels equilibris del PP amb VOX al País Valencià) sinó un acte de cinisme i indignitat moral que no sé com els polítics, amb independència del color, no fan res per aturar.

Davant casos com aquest, el sentit d'estat hauria d'imperar i vist com es van produir els esdevenients, i el que continuem coneixent en un degoteig d'informacions que posen encara més el dit a la nafra a aquesta desgràcia que és Mazón, els dos grans partits s'haurien de posar d'acord en restaurar la dignitat política, ni que sigui només per respecte a les víctimes. 

Escrivia ahir amb bon criteri la Natza Farré al diari Ara: "...quan la ciutadania treu tantes targetes vermelles i no hi ha expulsió, la impotència és l'únic que creix...És la desesperació. Que no disminueix després de saber que l'endemà de l'escridassada s'hagi proposat fer "una reflexió"". Ni tan sols el fet d'haver fet el paper de la trista figura en l'acte d'homenatge organitzat per Moncloa, relegant-lo a la tercera bancada d'autoritats, com si fos un qualsevol, ha semblat afectar-lo. La dignitat no s'aprèn, se'n té o no se'n té, i per si algú en tenia cap dubte, aquesta setmana s'ha confirmat que Mazón no en té cap.

Cada dia que passa i Mazón segueix de president és un dia més de greuge i de desconfiança cap al sistema. Que aquest desproposit sigui possible només s'explica perquè els interessos partidistes primen sobre el bé comú. És tan obvi que no necessita d'explicacions addicionals. 

Al PSOE de Sànchez (àlies "au Fènix") ja li va bé, perquè cada dia que passa amb Mazón de president, el PP perd credibilitat. A VOX, ja li va bé, perquè té cada vegada més agafat al PP pels bemols, i a la dreta del PP, la que encapçala Isabel Díaz-Ayuso (molt hàbilment es va escaquejar de l'homenatge a les víctimes de la DANA que va presidir el rei), Miguel Ángel Rodríguez, José Maria Aznar i companyia, ja els va bé perquè no fa altra cosa que desprestigiar una mica més a un Alberto Núñez-Feijóo que, cada dia que passa, es va enfonsant més en el fang, fins que, més aviat que tard, no en quedarà res.

Sembla clar que, per fi, el PP ha pres consciència que mantenir Mazón al palau de la Generalitat Valenciana juga en contra de les seves opcions electorals, a València i fins i tot a Espanya, però Núnez-Feijóo té una patata calenta, molt calenta, sobre la seva taula, perquè no el pot destituir. Només la dimissió voluntària podria fer-li les coses més fàcils.

Però no sembla gaire probable que Mazón plegui. La diligència amb que la jutgessa instructora de la causa, Nuria Ruiz Tobarra, està portant el cas i el coneixement cada vegada més precís de l'actuació negligent de Mazón, fan poc probable una dimissió que li comportaria la pèrdua de la seva condició d'aforat, i això, un individu que ha demostrat sobradament la seva mesquinesa i cobardia, no ho farà de cap manera.

És possible però, que les declaracions de la periodista Mariabel Vilaplana davant la jutgessa, el proper dillluns 3 de novembre, accelerin els esdeveniments.

L'OPA del BBVA al Sabadell

Finalment, aquest vespre, dijous 16 d'octubre, s'ha acabat sabent el que es suposava que es faria públic demà respecte del resultat de l'OPA hostil del BBVA al Banc de Sabadell.

El recompte final ha conclòs que els accionistes del Banc de Sabadell han refusat massivament l'OPA ja que el BBVA només ha aconseguit el 25,47% del banc vallesa, el que constitueix un fracàs absolut (encara divendres al matí, a Catalunya Ràdio el president Carlos Torres afirmava amb contundència que l'OPA aconseguiria sobradament entre un 60% i un 70% del capital del Sabadell). 

Tinc un molt bon amic, que és director d'inversions d'una de les grans gestores de fons espanyoles, que em vaticinava que l'OPA no triomfaria i que es quedaria al voltant del 30%, va ser fins i tot optimista.

El president del BBVA, el tal Carlos Torres pot ser un bon banquer, ho desconec, però si analitzem l'evolució del valor de l'acció hem de concloure que sí, ja que ha passat de 10 a 16 euros des del gener del 2025. Ara bé, com a endeví o taumaturg, no es guanyaria pas la vida. 

A l'altre extrem hi trobem César González-Bueno, el Conseller Delegat del Sabadell que va afirmar en tot moment que l'operació no tindria una acceptació gaire diferent al 25%. 

És evident que el Sabadell ha sortit guanyador d'aquesta situació i que en sentit contrari Carlos Torres serà segurament qüestionat pels accionistes per haver dilapidat una fortuna en la guerra oberta contra el banc vallesà.

I al capdevall, totes dues entitats han gastat en publicitat (ho explicava jo mateix en un altre article a principis de setmana) més de 70 milions d'euros per batallar per "només" uns 200.000 accionistes. No sé jo si algú ha pensat en el retorn d'una inversió de tal magnitud, hagi resultat guanyador o perdedor.

Jo tenia força clar que l'OPA no sortiria, però per tenir una mica d'informació privilegiada. La setmana passada vaig assistir a l'enterrament del pare d'un dels meus millors amics, a Sabadell. Com sigui que el senyor estava molt arrelat a la ciutat i havia estat vinculat al banc, hi havia molta gent a l'enterrament (entre d'altres el senyor Josep Oliu, poca broma) i de retruc, un percentatge significatiu del capital del banc en mans dels molts accionistes allí aplegats acomiadant el seu amic. 

Vaig sentir alguns comentaris quan l'enterrament es va acabar (i jo també vaig preguntar a alguns amics comuns), perquè, naturalment l'OPA era en boca de tothom, i vaig tenir clar, no només que el telemàrketing els havia bombardejat de forma reiterada perquè acudissin al bescanvi, sinó que el nucli dur dels petits accionistes hagués considerat una traició acceptar l'oferta del BBVA per les seves accions.

L'oferta no va ser, segurament, la més atractiva per molts dels accionistes del Sabadell (sobre tot pels institucionals), però el que em queda clar també és que entre els petits accionistes allò no anava només de diners, sinó també de sentiments i sensacions, i segurament, segurament, els grans gurús del BBVA van menystenir aquesta variable de tal manera, que finalment, el peix gran ha estat incapaç de menjar-se el peix petit. 

Jo diria que a en Carlos Torres li queden quatre telenotícies. Si jo fos accionista del BBVA no tinc cap dubte que demanaria el seu cap.

Acord de pau segons Donald Trump

El flamant autoproclamat candidat a premi Nobel de la pau es va concedir un bany de masses en un espectacle televisiu i televisat fet a imatge i semblança del líder. En aquells moments de narcisisme extrem, baixant de l'avio Air Force One,  pronunciant un discurs al Kenésset d'Israel i després tornant a agafar l'avió presidencial per a desplaçar-se a Sharm-el-Sheik a Egipte per a ratificar l'acord de pau.

Una vegada més, si ens ho expliquen fora del context que tenim actualment (després de només un any de les excentricitats del personatge, que cada dia són més sonades), no ens ho podríem creure, i en veure-ho, els ciutadans de carrer, la gent, normal, sentiríem vergonya aliena, tanta que fins i tot ens enrojolaríem una mica. 

Ara, ja estem curats d'espant i ens ho creiem gairebé tot del que pugui venir d'aquest individu d'un narcisisme tan exacebat que tinc pocs dubtes que és malaltís. Durant la seva infantesa o joventut segurament va passar per algunes situacions extraordinàries que el van portar a ser el personatge que s'ha construït. Veiem el que fa, veiem el que diu, ens continuem horroritzant però ja ens ho prenem una mica en broma. Vaig estar sopant fa deu dies als Estats Units amb directius nord-americans de New York que em deien que no se'l prenen gens seriosament, que tot plegat és pur "entertainment". Escrivia la Mònica Planas dilluns a l'Ara: "Un macroespectacle televisiu de dimensions internacionals que es retransmetia simultàniament amb ell com a protagonista victoriós. Trump per sobre de qualsevol pau. Una posada en escena feta a mida per rebre el pròxim premi Nobel".

Doncs alguna cosa de veritat hi ha. Si el matí del 9 d'octubre ja va ser una posta en escena triomfal només a glòria del protagonista absolut de la jornada, que va acaparar càmeres i micròfons a tort i a dret, a la tarda, a Egipte, Trump escenificava, amb tot de mandataris europeus i de l'Orient Mitjà que li retien pleitesia, el que més li agrada: poder explicar urbi et orbe que hi havia pau gràcies a ell, que ell era l'artífex i el principal responsable d'acabar amb un conflicte que fa tres mil anys que dura. "Ho han entès això?" . Deia a l'audiència de mandataris que l'escoltava amb un somriure de displicència...Per cert, entre tots aquells senyors encorbatats es podia veure a Gianni Infantino, el president de la FIFA. Què caram hi feia allà aquell senyor? Misteris indesxifrables.

A Trump l'únic que l'interessa és que l'aplaudeixin, que l'adulin, que el beneeixin i que potser un dia, el canonitzin

Com és possible que aquestes coses succeeixin i ningú no aixequi el dit? Com es va prestar tanta gent suposadament "important" a un acte de solemnització de l'estupidesa i el narcisisme més delirants? Trump venia a dir que sense ell no hi hagués hagut pau. Xi Jing Pin i Vladimir Putin es devien estar fent un far de riure des de les seves dictatorials poltrones a Beijing i Moscou respectivament.

El més fotut de tot plegat és que de veritat aquest individu es creu les barbaritats que diu  i per tant està convençut que és mereixedor del premi Nobel de la pau. De fet, va dir, literalment: "No entendria que no me'l donessin". Increïble però cert. Tal és el desig de transcendència del personatge. L'home que es vanta davant l'assemblea de les Nacions Unides que ell sol ha acabat amb vuit guerres i etziva a la organització (ONU) que és una institució que no serveix per a res.

Em pregunto com algú pot ser tan estúpid com per a reclamar per si mateix el premi Nobel quan envia soldats contra la seva pròpia població, fa disparar i destrueix llanxes veneçolanes i mata els seus ocupants de forma unilateral sense cap mena de prova de cap delicte comès pels seus ocupants, envia bombarders a l'Iran a destruir instal·lacions nuclears i amenaça amb conquerir Groenlàndia i anexionar-se Canadà....De debò que aquest home està en posessió de les seves facultats mentals de forma plena? En començo a dubtar.

Si encara aquesta fase I de l'acord de Pau a Gaza tingués visos d'esdevenir permanent se li podrien perdonar les excentricitats, però coneixent una mica la història de la relació dels interlocutors d'aquest conflicte i l'odi ancetral recíproc entre les dues parts en conflicte, el meu vaticini és que la pau durarà de Nadal a Sant Esteve. 

De fet, avui dijous, esmorzant, ja llegia en premsa que les milícies de Hamas ja han mostrat imatges d'homes armats fins les dents i els israelians han matat nou palestins.

Font: The NYT

L'Alberto té més d'un problema

En Pedro Sánchez, que és com l'au Fènix, és a dir, un supervinent nat, algú que reneix constantment de les seves pròpies cendres, li etzivava al Congrés a l'Alberto Núñez-Feijóo, un "Ánimo Alberto" durant la sessió de control de dimecres de la setmana passada, que ha estat la riota de Twitter i de bona part de xarxes socials.

La frase venia després que, una vegada més Isabel Díaz-Ayuso, vers lliure que no obeeix a cap consigna del PP ni de ningú més que del seu mentor i mestre, Miguel Ángel Rodríguez -MAR pels amics-, fes una delirant i vergonyosa intervenció a l'Assemblea de Madrid en la que, en resposta a l'oposició, refusava posar en marxa un registre de metges objectors a la pràctica de l'avortament, tal i com estableix la llei i ha exigit per carta el govern central fa pocs dies. Cridant com una peixetera al mercat, la senyora Isabel Díaz responia a l'oposició, literalment: "Váyanse a otro sitio a abortar".

És la mateixa senyora que, el 2022, i en contra de la postura oficial del PP, defensava que les menors de 16 anys poguessin avortar sense el consentiment dels seus pares. Si això no és coherència ideològica, que baixi Déu i ho vegi.

Núñez ha hagut de sortir, de puntetes, a afirmar que el PP sempre respecta la llei i que la llei de l'avortament està recollida a la constitució espanyola ("La ley del aborto se cumple en España, yo la cumplo y los presidentes autonómicos de mi partido, también"). L'enèssima enganxada amb la presidenta de la Comunidad de Madrid.

Però és que aquest despropòsit segueix a l'escàndol dels casos de cribatge en les proves sobre el càncer de mama no practicats a Andalusia, governada pel PP, que ha acabat assolint una magnitud tal, que Juanma Moreno ha hagut de destituir la consellera de sanitat, Rocío Hernández. Un altre cas en el que les dones són les protagonistes.

Aquest altre afer tèrbol, venia precedit de la pèssima gestió dels incendis forestals de l'estiu a les comunitats governades pel PP.

I de les posicions més que ambígües en matèria d'immigració, o el reconeixement del genocidi a Gaza per part de l'exèrcit d'Israel per part de dos dels seus presidents de comunitats autònomes, mentre que Díaz-Ayuso es declara obertament i públicament com a pro-israeliana, o que un històric del PP Català com Xavier Garcia Albiol defensa públicament que el Català està en perill i que si no es fa res, d'aquí a 30 anys ni tan sols es parlarà.

Núñez-Feijóo veu com perd vots per la dreta i per a la seva desesperació, el PSOE de Sánchez sembla no desgastar-se, malgrat estar esquitxat també per greus casos de corrupció, sobre tot el darrer cas de l'ex-ministre Ábalos i el seu soci Koldo García. Feijóo és incapaç de generar suficient empatia ni credibilitat com a cap de l'oposició. Ls seva base electoral no tan sols no augmenta sinó que sembla més aviat recedir.

I de fet, la cosa és tan palmària, que l'enquesta publicada avui pel CIS, atorga al PSOE una intenció de vot del 34,8% (vull pensar que la defensa aferrissada de la posició de Sánchez a favor de les sancions a Israel i el reconeixement de Palestina han acabat incidint favorablement a l'opinió pública, mentre que la postura ambigüa del PP l'ha perjudicat), obtenint un avantatge de més de 15 punts per sobre del PP.

Un  PP que veu, d'altra banda, el perillós acostament de VOX que segons l'enquesta ja només es situaria a un 17,7% d'intenció de vot, és a dir, un 2,1% de diferència. I això té el PP desconcertat. La seva política declarativa en matèria dels temes populistes que l'extrema dreta toca tan bé (ja sigui VOX a Espanya, ja sigui Aliança Catalana a Catalunya) és tan poc clara, que al final el votant molt de dretes pensa que per a votar a imitacions, millor fer-ho a l'original.

Gràcies a Déu que s'acaba (de moment...)

Per una persona com jo, acostumat a llegir premsa, escoltar ràdio, veure notícies a la tele i navegar per internet,  cada cert temps sento un gran neguit que em fa desconnectar de tot plegat. Són els dies en que hi ha campanyes electorals. 

El bombardeig mediàtic per terra, mar i aire és tan aclaparador, que només desitjo que els quinze dies de campanya passin el més aviat possible. Finalment, quan arriba la jornada de reflexió, sento un alleujament que és com una petita catarsi després de dues setmanes d'insults, improperis, desqualificacions, promeses buides de contingut i programes que no es podran cumplir. 

Doncs aquest mateix sentiment l'he experimentat amb les campanyes creuades del BBVA i del Sabadell a favor i en contra de l'OPA del primer contra el segon (i escric contra justament perquè és hostil i ha motivat la campanya de publicitat bancària més bèstia i intensa que debem haver vist a Catalunya en tota la història de la televisió i la ràdio).

El que ha provocat que el fastigueig arribés a un punt de no retorn és la durada de la campanya, que ha acabat durant més de 14 mesos, poca broma. Cada nit veient les notícies no hi faltava un anunci dels uns o dels altres. I jo  que no tinc comptes ni en un banc ni en l'altre se me'n fot tres bledes del que arribi a passar -i suposo que a molts d'altres, seiagurament a la majoria-.

Fins i tot ara mateix, mentre escric aquest article i escolto la ràdio, quan falta literalment una hora i mitja perquè s'acabi el període en que els accionistes del Sabadell poden acudir al bescanvi encara ens matxaquen informant de les oficines del BBVA que estan obertes fins a les nou del vespre per a facilitar el canvi d'accions de tots els accionistes del Sabadell que "vagin a darrera hora", com aquells ciutadans que van a votar quan falten 15 minuts pel tancament dels col·legis electorals. Quina creu!

De fet, segons el mitjà "Extradigital", el Sabadell s'hauria gastat uns 40 milions en publicitat (entre 8 i 10 milions en diaris impresos) i el BBVA uns 30 milions (4 en premsa escrita). Déu n'hi do! 70 milions d'euros en publicitat en poc més d'un any. La batalla ha estat ferotge, com va apuntar ahir a Catalunya Ràdio el president del BBVA, Carlos Torres.

I de fet, molta invocació de país per part dels polítics catalans i del Govern de la Generalitat, ara també de molts alts directius del Sabadell, i molta inclinació a que l'OPA no prosperi, però els que tenim memòria recordarem que el Sabadell va fer com el capità Francesco Schettino, i el 3 d'Octubre de 2017 es va afanyar a traslladar la seu social del Banc de Sabadell des de la capial vallesana fins a Alacant. 

Els bancs, com els mateixos diners, no entenen de nacionalismes ni de fronteres, i no tenen pàtria, o sigui que tant fa el que passi amb aquesta OPA, els rics continuaran sent rics i encara s'enriquiran més i els pobres seguiran essent pobles i s'empobriran més en els temps que venen.

Per tant, insisteixo, el millor d'avui és que aquesta tortura s'acaba. I esperem que sigui per sempre més.

De Gestoria Illa a Immobiliària Illa

Els polítics tenen una gran desmemòria, això és sobradament conegut i també una barra tan gran com la distància entre Amposta i Cap de Creus. Sort de l'hemeroteca i d'alguns periodistes que sí que tenen memòria i que fan bé de recordar-nos la prestidigitació que fan alguns d'ells amb les promeses.

Hi ha un article d'opinio magistral del periodista del Diari de Girona, Albert Soler (sempre controvertit i bèstia negra dels indepes), del dia 5 de setembre que porta per títol: "Elogi de la desmemòria" i que va escriure el 5 de setembre de 2025 arran de la visita del president Illa al president Puigdemont a Brussel·les. Els en reprodueixo un fragment que no té desperdici: 

"La política és l’art de no tenir memòria, no només es tracta de no recordar què van fer els altres en el passat, sinó, i això és el més necessari, es tracta de no recordar ni el que va fer i va dir un mateix. No dic simular-ho, això no tindria mèrit, sinó esborrar-ho de la memòria. És aquí on un autèntic líder polític es diferencia de la gent corrent, segur que en Sánchez ni se’n recorda de quan abominava de l’amnistia, segur que al Vivales - referint-se a Puigdement (nota meva) - no li sonen de res les seves declaracions d’independència i, per descomptat, segur que Presidentilla té un forat negre a la memòria, just on li va deixar anar al seu col·lega de càrrec, Presidentorra, quan aquest va visitar al Vivales, allò de «la romeria del president Torra a Waterloo per a veure a Puigdemont demostra que es posa a les seves ordres», ja que això significaria ara s’hi posa ell, ni que sigui per poders, representant Pedro Sánchez".

Si volen llegir l'article sencer, molt recomanable, en la meva modesta opinió, els passo l'enllaç per que el puguin copiar al seu navegador: https://www.diaridegirona.cat/opinio/2025/09/05/elogi-desmemoria-121249695.html.

I justament com que no tenen memòria (perquè com diu en Soler "es tracta de no recordar ni el que van ver ni el que van dir ells mateixos"), es permeten prometre tota mena de frivolitats, amb una fredor i un cinisme digne d'estudi antropològic.

Com que segons les darreres enquestes del CIS, del Centre d'Estudis d'Opinió de Catalunya i algunes de privades encarregades per alguns diaris de Madrid, el populisme d'extrema dreta avança a marxes forçades i pot ser necessari per a formar governs tant a Espanya com a Catalunya, els polítics tradicionals, per dir-ho d'alguna manera, s'afanyen a llegir el que demana la plebs i conclouen, a l'igual que VOX i Aliança Catalana, que PSC, Junts, Esquerra i el PP, tenen un problema, més aviat dos, que es diuen fonameltament: habitatge i immigració.

El populisme no és només agosarat, sinó cínic i mentider, els seus representants es permeten dir algunes coses com les que defensa la lideressa medieval Sílvia Orriols: "Aconseguirem el màxim nivell de vida per als catalans. I farem que la indústria torni a Catalunya". Només desgranar el contingut d'aquesta frase, que equival al que la meva àvia paterna hagués definit com "parlar baratu", necessitaria un altre article, però la buidor conceptual parla per si sola. Què és el màxim nivell de vida? Com pretenen tornar la indústria a Catalunya? Parole, parole, parole.

Però llavors, la reacció dels polítics convencionals, esporuguits per les enquestes,  és la d'"apuntar-se al carro", i a veure qui la diu més grossa.

I com que la immigració és un tema espinós i el socialisme no ho ha acabat de fer gaire bé - permetent i fins i tot accentuat el creixement descontrolat de la mateixa-  pensen que millor no tocar-lo gaire i parlar tan sols de reforçar la seguretat, i acreditar amb xifres estadístiques que la delinqüència "comença a disminuir". I passen pàgina una mica de puntetes.

Però amb l'habitatge, ai las, l'habitatge, tothom s'hi atreveix. Hem passat del "Govern de tothom", descafeïnat i desprovist de cap mena de contingut polític de país, tipus gestoria de ciutat mitjana, a la "Immobiliària Illa", promotora d'habitatge público-privat. La plebs vol pisos? Doncs vinga pisos... 

I és així com els partits tradicionals es tornen populistes, però, com que tenen desmemòria, doncs tal dia farà un any. 

Rodríguez Zapatero va prometre 1.500.000 habitatges l'octubre de 2014 (una vegada més, gràcies, hemeroteca!), en Sánchez, 180.000 el 2023 i Aragonès, més modest, com la seva alçada, en va prometre 10.000 en tres anys. 

Fa quatre dies, Illa, el de la Gestoria més aviat grisota que parlava de la "Catalunya real" i del "Govern de tothom" ja va prometre (aviat farà un any) 50.000 habitatges, i es va quedar tan ample. Ara però, encara l'ha fet mes grossa. En el debat de política general d'aquesta setmana n'ha promès ni més ni menys que 214.000...més. En fi, la inconsciència, el cinisme  i la desmemòria són també molt agosarats. 

Naturalment, com que quan passem comptes (tot això s'ha de fer fins al 2030, queden cinc anys, que en política és equivalent a una eternitat) vagi vostè a saber on serà el president Illa, les "frivolités" només les recordarà l'hemeroteca.

USA: Trumpisme desbocat

El filòsof Josep Ramoneda definia ahir a Trump a la seva columna al diari Ara com "un personatge sense límits". És una definició que li escau tant que sembla impossible trobar-ne una de millor. Aquest matí, a l'Uber que em portava cap a l'aeroport de Columbus per a tornar cap a casa, la conductora, una noia jove, negra, molt ben educada, parlant sobre el que està passant als Estats Units des que Trump torna a ser president del país, em deia: "we feel embarrassed", és a dir, "ens sentim avergonyits", i raonava que li semblava que estava vivint un mal son i que, catòlica com era, resava per a que la situació canviés. 

Jo li he replicat que segurament resar sempre ajuda (com a mínim deu recomfortar a qui ho fa amb convicció) però que el que ajudaria de veritat és que els americans votessin massivament contra Trump a les eleccions del "mid term" de 2026, però la Mia -així es diu la conductora- amb va dir que estava tan desencantada que a les darreres presidencials ni tan sols havia anat a votar.

I aquesta desmobilització de la gent "normal" (en contraposició amb els extremistes, d'un cantó i de l'altre) és la que precisament està donant més ales a Donald Trump. No sé si al capdavall són molts o pocs, però els que són, estan molt ben organitzats. I tenen diners. Un exemple:

Des de l'aeroport de New York m'he connectat al diari Ara, i els passo una foto del que m'ha sortit com a primer anunci. No exagero, ha estat literalment així (entenc que els algoritmes dels anuncis tenen a veure amb el país en el que s'està):

Font: Diari Ara

El moviment MAGA, o l'ala més extrema dels republicans o qui sigui que estigui dirigint el moviment, ja ha encunyat monedes de metall amb la foto del seu darrer "màrtir", l'Instagrameer d'extrema dreta Charlie Kirk, 1993-2025, ja només els faltava afegir "caido por Estados Unidos por la gracia de Dios". Quan a un exaltat d'extrema dreta se li fa gairebé un funeral d'estat, davant 90.000 persones i amb presència del president dels Estats Units és que alguna cosa no està funcionant gaire com cal. 

Com els deia en el meu article d'ahir un altre dels fets preocupants és que Trump està en un moment de "forma" en el que es pensa que el seu poder és gairebé infinit, i justament per això, quan algú el contradiu o no li fa cas, se li desferma la fúria i es dedica a perseguir els seus enemics amb tots els mitjans al seu abast, ja sigui la fiscalia, la policia, o la guàrdia nacional (desplegada a Washington des de fa setmanes, per cert).

Afortunadament, no tothom li fa cas. L'arenga d'aquesta setmana als 800 generals i almiralls de l'exèrcit no va sortir de cap manera com ell s'esperava. No el va aplaudir ningú, ni d'entrada i de sortida i això el va posar de molt mal humor (de fet, va demanar que se l'aplaudís "poden aplaudir si volen", els va etzivar només d'entrar, i ningú no li va fer cas). Segurament rodarà algun cap a la cúpula militar, i ben aviat.

Doncs, com deia, l'última l'he llegit aquest matí al NYT (un dels pocs mitjans que no es dobleguen a l'auto-censura que pretén imposar el president). Resulta que quan Trump va anar de visita oficial al Regne Unit fa uns dies, conscient que li prepararien una rebuda "aristocràtica" i amb tots els honors, va voler portar al rei Carles III un regal especial. Des de la Casa Blanca es va posar el marxa el gabinet de pensar i va resultar que se'ls va acudir regalar-li el sabre de l'ex-president Eisenhower, que es troba a la biblioteca i casa-museu de l'ex-president a la localitat d'Abilene a Kansas. Es tracta d'una biblioteca dirigida pel museu nacional d'arxius dels Estats Units.

Quan es va demanar el sabre al director del museu, aquest, òbviament, s'hi va negar, alegant que aquell sabre és una propietat de l'Arxiu Nacional dels Estats Units. Al final, un Trump molt emprenyat va acabar regalant un sabre de l'Acadèmia mililar de West Point...Però Trump té memòria, i el seu instint de revenja és tan gran com el seu narcisisme.

Aquesta setmana s'ha sabut que el director del museu Eisenhower, ha estat fulminantment acomiadat després de 30 anys de servei. Així es governa als Estats Units avui. Un veritable despropòsit.

 

Pagar per visats: la nova ocurrència MAGA

Els visats H-1B han permès fins ara l'entrada i la residència als Estats Units de treballadors estrangers altament qualificats. Aquest instrument ha estat un dels que ha contribuït a fer dels Estats Units una de les potències mundials en tecnologia, per l'efecte crida de milers d'estudiants estrangers que, després de completar estudis de post-grau a universitats politècniques del Estats Units (Stanford, Yale, Harvard, Davis, UCLA....), eren captats per potencials empleadors que els facilitaven l'estada al país mitjançant aquest tipus de visat. Aquesta política ha permès durant les darreres dècades l'impuls d'empreses com Nvidia, Google, Apple o MicroSoft, entre moltes altres.

Font: Google Images

Aquest visat està relacionat amb feines altament especialitzades i no està restringit exclussivament a científics, també es sol concedir a metges i biòlegs, o fins i tot a models. Malgrat això, segons dates del govern federal publicades avui al diari NYT, gairebé un 66% d'aquests visats aprovats l'any 2024 es van concedir a demandants relacionats amb feines en el sector de la computació i les tecnologies de la informació. La mitjana de salari per aquest tipus d'ocupacions als Estats Units està al voltant dels 100.000 dòlars anuals com a salari inicial.

La setmana passada el senyor Trump va anunciar que la concessió de qualsevol nou visat H-1B a partir d'ara (és a dir, no afectaria als que ja el tenen) tindria una taxa administrativa de concessió de 100.000 dòlars, és a dir, l'equivalent a un any de salari d'aquest tipus de feines.

Però tot i fer-se efectiva ara, aquesta mesura de la dreta conservadora ja fa temps que s'estava cuinant (òbviament, Donald Trump està encantat d'anunciar-la i la fa seva, però la feina de sota mà feia temps que s'estava treballant). Mentre la demanda de feines al sector de les "High Tech" anava creixent hi havia feina per a tothom. I el programa H-1B ha concedit anualment 85.000 visats cada any, visats que es concedeixen per un periode de tres anys renovable una vegada, i que, com que hi ha molta més demanda que oferta, el govern federal els atorga a través d'una mena de loteria (han llegit bé. A la nostra empresa als Estats Units, el nostre "Plant Manager", català, va obtenir el visat H-1B en un d'aquests sortejos. 

La nova idea, similar a la de concedir el permís d'estada a la Unió Europea per a estrangers que invertíssin en habitatge a Espanya, no era dolenta i permetia formar professionals altament qualificats que a més a més acabarien generant tecnologia que es quedaria a les empreses nord-americanes.

La lògica darrera a aquest retall semblaria estar en una política preparada per part de grups radicals que, després dels comiats massius de moltes empreses tecnològiques a partir de 2021, van veure que els estrangers podien posar en perill les contractacions de professionals nord-americans. Hi ha la idea subjacent que aquest impost farà que només els més qualificats estrangers la demanin però que les places de, per exemple, programadors informàtics, siguin ocupades per ciutadans nord-americans.

Però aquesta situació, que permetria objectivament donar "més feina als americans" també té la seva part negativa, com és el restar atracció a anar als Estats Units a investigar, i per tant a mig termini, hi podria haver una desviació de talent investigador cap a d'altres països, com ara la Xina, la UE o el Canadà (i de fet, això ja ha començat a passar, jo mateix en conec un parell de casos, de investigadors que han decidit que Estats Units ja no és el seu país per a portar a terme recerca).

La cosa suscita tanta controvèrsia que fins i tot Elon Musk va expressar la necessitar de trobar alguna mena d'exempció als investigadors més qualificats....

Com a mínim una cosa és certa, avui viure o treballar als Estats Units no permet estar avorrit ni un sol dia. Quan surt el sol, el primer exercici és anar a mirar els titulars dels diaris o dels noticiaris televisius per veure quina és la darrera malifeta del senyor Trump.

Demà els n'explicaré una altra. La darrera, que ja me'n torno cap a Europa.