divendres, 27 de juny del 2025

Portes giratòries com a forma de corrupció: dos exemples

 Ara que fa dies que no parem de parlar de corrupció política (les nous detalls que anem coneixent i els enregistraments telefònics que estan sortint a la llum darrerament  provoquen una preocupant desafecció i pèrdua de confiança en el sistema democràtic) i en els polítics d’un cantó i d’un altre, en un ambient enrarit i gens edificant on la constant és el arxiconegut “i tu més”, la situació d’emprenyament, estupefacció i desconfiança en la clase política augmenta a velocitat de vertígen.

Perquè el teatre que fa el senyor Núñez Feijó en demanar eleccions (perfectament ajudat per la Conferència Episcopal -uns altres que s’haurien d’ocupar de netejar la porqueria que tenen sota les seves catifes en forma de pederàstia-) té una credibilitat exactament igual a zero després dels escàndols de l’operació Gürtel, o l’operació Catalunya, per només citar-ne dues, o el manteniment com a president autonòmic al País Valencià d’un personatge mediocre, mesquí i amortitzat com Carlos Mazón.

Al capdavall els polítics entre ells no deixen de protegir-se. El poder és el poder, i malauradment per a molts d’ells, un veritable modus vivendi que els permet pagar les factures, quan hauria de ser una mera etapa-curta- en la vida d’aquells que, per vocació i capacitat de servei a la comunitat, poden aportar valor afegit al col·lectiu.

No entrarem a discutir si els polítics estan ben pagats o no (jo sóc dels que penso que no) i si no caldria d’una vegada una llei de finançament dels partits polítics que evités que aquest finançament s’hagués d’aconseguir via un percentatge de l’adjudicació d’obra pública, per què això són figues d’un altre paner.

Però que els polítics es protegeixen entre ells és un fet. L’altre dia, tot entrant al lloc web de Newtral (el web que informa sobre els sous dels càrrecs polítics i assimilats) vaig saber, després d’haver-m’ho preguntat algunes vegades, què se n’havia fet de l’anterior president de la Generalitat Valenciana, en Ximo Puig.

Doncs bé, en un exercici de malabarisme remarcable, el senyor Puig va acabar dessignat el febrer de 2024 com a, atenció, ambaixador d’Espanya a la OCDE (Organització per a la cooperació i Desenvolupament) que té la seu a París. Puig ocupa un palauet a la ciutat, i, a més a més de tenir  casa a París, les despeses de manutenció pagades, xofer, naturalment, i té un salari brut anual de 130.000 euros. Jo em pregunto quines són les tasques diàries (o setmanals) del flament ambaixador, però -sense cap mena de coneixament profund del tema- m’atreviria a afirmar que massa massa estressant no hi deu anar pas.

Va passar també amb l’ex alcade Joan Clos, a qui li van regalar diversos càrrecs, primer d'ambaixador a Turquia i a Azerbatjan, i més tard un càrrec d’ambaixador pel desenvolupament d’habitatge sostenible de l’ONU a Nairobi, si no vaig errat.

No sé si aquests nomenaments els podem titllar de corrupció, però en la meva modesta opinió, s’hi acosta molt….

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada