Ara que fa dies que no parem de parlar de corrupció política (les nous detalls que anem coneixent i els enregistraments telefònics que estan sortint a la llum darrerament provoquen una preocupant desafecció i pèrdua de confiança en el sistema democràtic) i en els polítics d’un cantó i d’un altre, en un ambient enrarit i gens edificant on la constant és el arxiconegut “i tu més”, la situació d’emprenyament, estupefacció i desconfiança en la clase política augmenta a velocitat de vertígen.
Perquè el teatre que fa el senyor
Núñez Feijó en demanar eleccions (perfectament ajudat per la Conferència
Episcopal -uns altres que s’haurien d’ocupar de netejar la porqueria que tenen
sota les seves catifes en forma de pederàstia-) té una credibilitat exactament
igual a zero després dels escàndols de l’operació Gürtel, o l’operació
Catalunya, per només citar-ne dues, o el manteniment com a president autonòmic
al País Valencià d’un personatge mediocre, mesquí i amortitzat com Carlos
Mazón.
Al capdavall els polítics entre
ells no deixen de protegir-se. El poder és el poder, i malauradment per a molts
d’ells, un veritable modus vivendi que els permet pagar les factures, quan hauria de
ser una mera etapa-curta- en la vida d’aquells que, per vocació i capacitat de
servei a la comunitat, poden aportar valor afegit al col·lectiu.
No entrarem a discutir si els
polítics estan ben pagats o no (jo sóc dels que penso que no) i si no caldria
d’una vegada una llei de finançament dels partits polítics que evités que
aquest finançament s’hagués d’aconseguir via un percentatge de l’adjudicació
d’obra pública, per què això són figues d’un altre paner.
Però que els polítics es
protegeixen entre ells és un fet. L’altre dia, tot entrant al lloc web de Newtral
(el web que informa sobre els sous dels càrrecs polítics i assimilats) vaig
saber, després d’haver-m’ho preguntat algunes vegades, què se n’havia fet de
l’anterior president de la Generalitat Valenciana, en Ximo Puig.
Doncs bé, en un exercici de
malabarisme remarcable, el senyor Puig va acabar dessignat el febrer de 2024
com a, atenció, ambaixador d’Espanya a la OCDE (Organització per a la
cooperació i Desenvolupament) que té la seu a París. Puig ocupa un palauet a la
ciutat, i, a més a més de tenir casa a París, les despeses de manutenció pagades, xofer, naturalment, i té un salari brut anual de 130.000 euros. Jo em pregunto quines
són les tasques diàries (o setmanals) del flament ambaixador, però -sense cap
mena de coneixament profund del tema- m’atreviria a afirmar que massa massa
estressant no hi deu anar pas.
Va passar també amb l’ex alcade
Joan Clos, a qui li van regalar diversos càrrecs, primer d'ambaixador a Turquia i a Azerbatjan, i més tard un càrrec d’ambaixador pel desenvolupament
d’habitatge sostenible de l’ONU a Nairobi, si no vaig errat.
No sé si aquests nomenaments els
podem titllar de corrupció, però en la meva modesta opinió, s’hi acosta molt….
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada