L'epidèmia dels falsos currículums

Sóc dels que defensen que l'educació superior, de vegades, està sobrevalorada. I no tant perquè el que s'ensenya a una facultat universitària  no sigui veritablement instructiu i útil per al posterior desenvolupament d'una carrera professional sinó perquè, com a conseqüència de la massificació de l'ensenyament superior, tant el pròpiament universitari com el de post universitari, s'ha banalitzat la qualitat per una banda, i per l'altra, la llei de l'oferta i la demanda ha fet proliferar l'oferta de cursos que ara s'anomenen de post-grau, els famosos "màsters", que, aquests sí, en moltes ocasions, ratllen la frontera de l'estafa. 

Si gairebé tothom té un títol de grau, l'única manera de diferenciar-se és tenir un o més d'un post-grau. En casos molt concrets i en els que que aquests post-graus costen molts diners, l'escàndol és manifest. 

Jo mateix, llicenciat (a l'època) en ciències econòmiques i empresarials el 1989 a l'UAB, he cursat diversos post-graus, dos als Estats Units i un a Barcelona (aquest darrer en una escola de molta reputació a l'Upper Diagonal) i els he de dir que, de la mateixa manera que estic molt satisfet de l'educació universitària que vaig rebre durant 5 anys -els darrers dos i mig, estudiant a l'Autònoma al matí i treballant en una empresa de consultoria a Barcelona a les tardes-, els cursos de post-grau que he fet m'han aportat pocs coneixements i només algunes relacions i tots tres van costar molts diners.

En canvi, la formació professional, tan infravalorada en molts casos, proporciona un conjunt de coneixements pràctics que preparen en molts casos molt millor als estudiants per al seu posterior desenvolupament professional.

Sigui com sigui, el que vull dir és que el que compta són els coneixements adquirits i la curiositat i la inquietut per aprendre al llarg de bona part de la vida (o de tota la vida), i aquesta actitud davant l'aprenentatge no s'acaba ni sortint de la universitat, ni de la FP, ni, per descomptat, dels post-graus i màsters de l'univers.

Però sembla que tenir títol universitari i algun post-grau -quants més millors- és quelcom que per a alguns contribueix a apaivagar una mena de sentiment d'inferioritat i per a molts d'altres, suposa un trampolí per a escalar en llocs de treball públics i del món de la política (perquè a l'empresa privada no els voldria ningú).

Això és especialment rellevant en el cas d'un número més que significatiu de polítics, de tots els colors, que malden per ensenyar qui els té més grans (els títols i diplomes) amb l'única aspiració d'obtenir un càrrec públic pagat amb els impostos de tots els contribuents.

Aquests darrers dies n'hem vist una veritable pandèmia de descobertes de títols fictícis o d'estudis inacabats. Aquest passat més de juliol, hi va haver un veritable allau de polítics enxampats amb  currículums falsejats (o declaració de títols per estudis que no estan acabats, que és el mateix), començant per la diputada del PP Noelia Núñez, que ha acabat dimitint per l'escàndol que ha provocat la falsa declaració de títols...

De tots els casos que jo recordo, el més antic (i el més sonat durant molts anys) va ser el de Luís Roldán, que va arribar a ser el primer civil que dirigia la guàrdia civil, i que es va inventar que era llicenciat en econòmiques i tenia un màster en economia (tot fals).

Però hi ha altres casos més recents molt populars, com ara l'ex-presidenta de la Comunidad de Madrid, Cristina Cifuentes, que, a més a més de robar cremes dermatològiques a un Mercadona de Madrid (una càmera la va enxampar "in fratanti") es va veure implicada en irreguralatitats en el seu màster en dret públic per la Universidad Juan Carlos I (que té la fama de "regalar" títols i màsters amb molta facilitat).

Un altre cas sonat va ser el de l'ex president del PP, Pablo Casado, que deia que havia completat la seva formació acadèmica amb un certificat d'estudis legislatius del Government Affairs Institute a la Universitat de Georgetown (Washington) i un Programa executiu DGP de l'Escola de Govern John F. Kennedy de la Universitat de Harvard. Vist així, queda molt xulo, però aquests certificats els va obtenir en un "cursillu" d'una setmana cada un, impartits a Madrid. El seu grau d'administració i direcció d'empreses és també de la Universidad Juan Carlos I.

La dita popular "s'enxampa abans un mentider que un coix" sol ser certa, i els polítics haurien de ser conscients, abans de mentir sobre la seva formació que, més tard o més d'hora, tot acaba sabent-se, però tot i així, per alguna raó que em costa d'entendre, molts d'ells ho continuen fent. Serà que, efectivament, arrosseguen molts complexos...