Quan la corrupció emana del "Deep State"

Els recomano que si són subscriptors, llegeixin l'article del diari Ara d'avui, 22 de juliol, de l'ex-polític de la CUP, David Fernàndez. En un article titulat "Com si fos ahir" explica amb casos molt concrets, com la corrupció política, sia del color que sia, està tan instal·lada en el sistema, que sembla impossible acabar amb ella.

De fet, a l'article cita les declaracions, atenció, l'any 2016 al Parlament de Catalunya, del fiscal Sánchez Ulled, en aquells moments delegat anti-corrupció del govern a Barcelona, a la Comissió d'Estudi de les Mesures de Lluita contra la Corrupció per la Regeneració Democràtica (presidida per Benet Salellas, els sona?), que són absolutament corprenedores. Deia Sánchez Ulled: "Que m'hagin convidat a aquesta comissió entenc que és la primera constatació d'un fracàs; el fracàs de les instittucions a l'hora de prevenir i alhora, també, de combatre la corrupció política".

Això era el 2016, i som on som, i com deia el poeta Martí i Pol, i més val saber-ho i dir-ho, sobre tot, perquè si més no, ens queda com a consol la ràbia de poder-ho expressar, de poder condemnar a crits, com a mínim, aquests malvats que abusen sistèmicament i sistemàticament de l'Estat des de les profunditats de les estructures del mateix. 

Tan sols hem de recordar, que arran de la sentència del cas Gürtel el maig de 2018, el Partido Popular va esdevenir el primer partit polític condemnat per corrupció a Espanya. Però ai las! A un partit polític no se'l pot posar a la presó, per això aquestes sentència no va ser altra cosa que un brindis al sol, per acontentar la plebs, que demanava sang després que els Orange Markets, Special Events i altres empreses de la trama haguessin robat, com a mínim 120 milions d'euros de diner públic.

El país del Lazarillo de Tormes no té remei. Passen els anys, es creen bústies de denúncies, es reforcen els controls, es creen comissions d'investigació, es refoncen algunes lleis però es continua delinquint. 

Només hi ha una explicació possible per a que això es pugui esdevenir: la corrupció està tan imbricada en el sistema i als mateixos fonaments de les institucions, que és gairebé impossible de desfer perquè alguns (o molts) dels que manen són els principals impulsors de la corrupció. En tenim molts exemples: en la construcció, pública i privada, en la requalificació de sol, en l'àmbit de la provisió d'energia i la fixació dels preus de l'electricitat, en la contractació d'infrastructura pública...

Però res de tan bèstia havia succeït mai com el que s'està descobrint del cas Montoro (cada dia la premsa en serveix més detalls), que segurament acabarà esdevenint el major cas de corrupció que s'hagi descobert mai a Espanya (només ens queda afegir "fins ara", perquè a la Pell de Brau, en matèria de corrupció, semblaria que tot està per fer, i tot és possible...).

I això és tan bèstia per tres motius. Primer perquè afecta a un dels pilars de l'estat, una de les institucions més bàsiques del model de funcionament públic, l'Agència Tributària i la recaptació dels diners que conformen l'arca comuna i permeten el pagament de tots els serveis que presta l'estat i els seus organismes perifèrics. 

La trama de l'ex-ministre i el seu despatx "Equipo Económico" (ja té nassos el nom) van ser capaços de fer lleis a mida o modificar-ne d'existents per a beneficiar als de sempre, és a dir, als poderosos, al amics dels que governen no l'Estat, sinó el que anomenem el "Deep State", és a dir, les clavegueres on es barreja poder il·limitat, impunitat (el de la "policía patriòtica", per exemple, amb suport tàcit o explícit d'una part dels jutges -no tots afortunadament-) i naturalment, capacitat legislativa (per legislar a favor d'ells i dels seus amics).

Segon, perquè deixa en entredit tot un seguit d'alts càrrecs i funcionaris públics (inspectors, sots-inspectors, administratius...) que, per acció o omissió són tan culpables com els que van articular aquestes trampes. Alguns -o molts d'ells- ho havien de saber i van girar la cara. Això deixa molt tocada l'AEAT ja que li qüestiona un dels principis bàsics en el que es fonamenta: "els espanyols són iguals davant la llei i a l'hora de pagar impostos". 

I el tercer, i corol·lari. La situació és encara més injusta quan la immensa majoria dels ciutadans no tenen cap capacitat d'oposició davant la maquinària de l'AEAT i un simple error involuntari en la declaració anual de la renda genera de forma gairebé immediata una declaració complementària i el conseqüent pagament final amb recàrrec i interessos de demora, a més a més, és clar, de tenir l'administració la potestat d'inspeccionar els quatre darrers exercicis.

Aquesta situació no fa altra, no ens en cansarem de dir-ho, d'alimentar la desafecció política del ciutadà del carrer, hom podria pensar fins i tot, en un possible (però improvable) motí fiscal si una part de la ciutadania s'organitzés adequadament. No seria desitjable, òbviament, però del tot comprensible. 

I l'altra derivada de la desafecció política és, òbviament, el desencant i el vot de càstig. VOX i Aliança Catalana es freguen les mans i mentrestant aquell senyor gallec que cridava tant a les corts espanyoles fa un parell de setmanes ara calla com un pollet. Són tan estúpids que no n'aprenen. Fins que un bany de realitat els descavalqui del sistema.