Quan la maldat és infinita

Quan després de sopar cada dia durant gairebé dos anys amb les imatges de la neteja ètnica de Gaza per part de les tropes israelianes i dels bombardejos de civils a Ucraïna per part dels drons russsos un es pensava que ja ho havia vist gairebé tot, arriba aquesta setmana la notícia que m'ha trasbalsat més de tot el que he llegit i sentit els darrers anys.

Es tracta de la notícia dels anomenats "safaris humans" que s'ha sabut com a conseqüència de l'obertura d'una investigació per part de la fiscalia de Milà després de la denúncia presentada pel periodista italià Ezio Gavazzani.

Si hores d'ara algun dels lectors no sap del que els estic parlant, es tracta dels viatges organitzats per part d'alguns empresaris aficionats a la cacera, sobre tot italians, que van tenir lloc durant la guerra de Bosnia, tots els caps de setmana entre 1992 i 1995, és a dir, 208 caps de setmana. Els divendres sortia un avió de Milà o de Torí amb caçadors que eren recollits per militars de la facció de Radovan Karadzic i el general Radko Mladic, tots dos actualment complint cadena perpètua, i eren conduïts fins als turons de Sarajevo, Mostar, Pale o Srebrenica i passaven el cap de setmana amb els militars serbo-bosnis i a canvi de pagaments que oscil·laven entre els 250.000 i els 300.000 euros per cap de setmana tenien dret a disparar contra la població civil.

El pediodista que ha destapat el cas afirma que per a "caçar" nens els preus tenien un suplement. Els caçadors utilitzaven les armes de l'exèrcit serbo-bosnià en moltes ocasions, per evitar possibles problemes de traçabilitat de les bales disparades. El dissabte a la tarda o el dumenge al matí agafaven l'avió de tornada cap a casa. Molts arribaven a temps per anar a missa de dotze amb les famílies. 

Una mena de "jocs de la fam" sense retransmissió televisiva, un divertimento com el d'aquell que juga a un videojoc i va avançant entre els cadàvers que va deixant mentre dispara amb el seu rifle o la seva metralladora.

Gavazzani explica que es tracta d'empresaris rics, molt ben integrats a la societat, molts d'ells caçadors i aficionats a les armes que havien fet safaris a l'Àfrica, com feia el nostrat emèrit Borbó, que ara caçava ossos a Eslovènia, ara caçava elefants a Botswana.

Ho trobo tan extraodinàriament pervers i malaltís que no em falten les paraules per arribar a descriure el que sento. Hi havia una xarxa absolutament organitzada, amb el coneixement de moltíssima gent que ho feia possible o girava la vista cap a un altre cantó (com feien els ciutadans que vivien prop dels camps de concentració dels nazis en sentir l'olor de la carn humana cremada). I els caçadors, tornaven a les seves plàcides vides d'empresaris. Costa de creure, oi? Doncs va ser real com la vida mateixa.

Font: BBC

Deia el filòsof Erich Fromm  que l'agressivitat dels éssers humans es troba als seus cervells però que aquesta no es manifesta fins que no és activada per circumstàncies vinculades a la conservació de la pròpia vida. Russeau afirmava que l'ésser humà és bo i empàtic i que per tant té tendència a la bondat. Segurament tots dos haguéssin canviat d'opinió en conèixer els crims del nazisme o de Stalin o de Mao Tse Tung, o la notícia d'aquesta setmana.

Hobbes en canvi sostenia que l'ésser humà és dolent per natura com ho feia Schopenhauer en dir que el mal té un punt de partida incontestable: nosaltres mateixos. Deia que el mal forma part de la nostra naturalesa tal com ho fan l'amor, el desig o la violència i que l'ànima humana és suficientment gran com per a contenir tots aquests extrems.

Hobbes i Schopenhauer tenien raó, però probablement haguessin escrit més sobre el tema si haguéssin sabut el que hem conegut aquesta setmana. 

El pitjor del cas és que hagin hagut de passar més de 30 anys perquè aquest horrible genocidi hagi estat denunciat. Gavazzani afirma que fa trenta anys va sortir un article al respecte a "Il Corriere della Sera" i un altre a "La Stampa" però que ningú de la fiscalia italiana li va fer cap mena de cas. A dia d'avui els serbis continuen dient que això es tracta d'una llegenda urbana.

Molts d'ells seran ja morts o seran tan vells que encara que els trobin, els jutgin i els condemnin (els delictes d'homicili múltiple agreujat per crueltat no prescriuen a Itàlia) hauran pagat molt poc per tot el mal que van ser capaços de fer. No crec en la pena de mort, però hi ha casos, com aquest, que em fan repensar en el meves conviccions.

La gent poderosa té molta capacitat de tapar les seves misèries i si aquestes són d'una tal magnitud, encara més. Un altre exemple que segueix aportant informació cada setmana és el cas Epstein. Una xarxa de pederastia especialment dissenyada per a satifser els desitjos més abjectes de gent molt rica que està ja farta de tot. Espero molt sincerament que Donald Trump acabi enfangat en aquest bassal de merda i que li acabi costant la presidència. El moviment MAGA ho tolera gairebé tot, però atenció amb l'abús de menors d'edat.

Els perills i el potencial de la Intel·ligència Artificial

Aquests dies, llegint aquí i allí, he sabut que a Albània, un país que he visitat i que podria catalogar d'un dels més corruptes d'Europa, ha posat en pràctica el que en Anglès s'anomena "algocràcia" i que vindria a definir-se com un sistema algorítmic que pren decisions autònomes sobre l'adjudicació de contractes públics per imports anuals superiors a mil milions de dòlars.

El sistema, desenvolupat per l'Agència Nacional de la Societat de la Informació d'Albània, introduït el gener de 2025 i que porta per nom "Diella" també està pensat per ajudar els ciutadans en els serveis públics en línia i en l'emissió de documents digitals. En països com Albània, de dubtoses pràctiques democràtiques, el sistema pretén introduir més "neutralitat" en les adjudicacions públiques, evitant la intervenció humana que pot estar "temptada" per la corrupció.

Tot el que està relacionat amb la intel·ligència artificial està en aquests moments que sembla que tot s'hi val. A Albània, això és tan evident que "Diella" va ser nomenada, i no és conya, "ministra d'adquisicions públiques" el setembre d'aquest any. És el primer país del món, un cas insòlit, que anomena un software com a "ministre" en un govern. Al·lucinant, no? Doncs no es tracta pas d'una "fake new", és real com aquesta distopia col·lectiva que estem vivint els humans des que hem perdut col·lectivament la fe en la política i en l'humanitat mateixa.

La idea és simple, com tot el que emana de l'extrema dreta, "si el sistema democràtic falla -i al món occidental està fent aigües per tot arreu- substituim-lo per algoritmes" (que sobre el paper són incorruptibles, o com a mínim, menys corruptibles).

Però, la idea, que podria ser correcta conceptualment, no ho és si no està clara la transparència dels mecanismes d'adjudicació. 

Però quan entre un percentatge molt gran de gent - en augment -, sobre tot entre el col·lectiu més jove, creix la tentació de pensar que una dictadura pot gestionar més bé la seguretat, la immigració o l'accés a la vivenda, llavors la tentació de substituir la democràcia per algoritmes pot ser molt ben aprofitada pels col·lectius d'extrema dreta. De fet, una ronda de tres enquestes auspiciades per una organització anomenada "Collective Intelligence Project" entre març i agost de 2025 als Estats Units va concloure que una majoria de gent enquestada pensava que xatbots generats per intel·ligència artificial podien prendre millors decisions per a ells que els seus representants polítics. 

Tot un símptoma de la percepció de la degradació del sistema democràtic que acaba impulsant els partits d'extrema dreta. Els Trumps, Putins, Xi Jingpins, Orbans, Lepens i Abascals del món es freguen les mans. Ho estem veient cada dia als Estats Units amb les aliances entre les grans tecnològiques i la seva connivència amb el "trumpisme".  

Però remplaçar el debat democràtic per l'eficiència dels algoritmes no solventa la crisi de fons. Si el sistema decideix sense regles clares que puguin ser explicades i compartides pels ciutadans, estem substituint una forma d'alienació per una altra. una IA controlada per polítics sense escrúpols acabarà canviant una forma d'alienació per una altra (de molt pitjor, perquè els ciutadans no sabem què hi ha al darrere, com és el cas actual d'Albània).

Malgrat tot, la intel·ligència artificial, ben utilitzada, pot ser una eina molt poderosa per a ajudar a reforçar la democràcia, però per això cal un compromís notable de les classes polítiques dirigents.

Eric Smidth, antic CEO i president de Google explica un exemple ben clar de la IA ben utilitzada. A Taiwan, la plataforma "vTaiwan" ha estat més de deu anys demostrant que la IA pot refoçar, més que no pas substituir, la deliberació democràtica. Quan l'any 2013 Uber va arribar a Taiwan va aixecar els mateixos conflictes que a Londres o a Barcelona (queixes dels taxistes de competència deslleial, regulació versus innovació, status quo versus lliure competència, etc....). Taiwan va utilitzar la intel·ligència artificial per a facilitar un debat participatiu massiu sobre la qüestió. Gràcies al poder de càlcul de la IA, milers de taiwanesos van enviar les seves opinions a "vTaiwan" i van votar sobre les diferents propostes que es van presentar. Conclusió: la IA no va prendre cap decisió però va ajudar a organitzar el debat col·lectiu sobre aquest tema. El resultat: es va permetre el funcionament d'Uber si l'empresa assegurava que els conductors estaven assegurats, tinguessin llicència de conductors professionals i no fessin competència deslleial amb preus. Des d'aleshores Taiwan (un exemple en molts camps relacionats amb la tecnologia ben utilitzada) ha utilitzat aquestes eines per a molts altres problemes i desafiaments polítics.

Una IA ben canalitzada pot ser un gran ajut per als éssers humans. Mal utilitzada ens aboca al desastre. Caldrà encara molt debat i molta legislació per a canalitzar adequadament els algoritmes, però, com s'ha demostrat a Taiwan, no tot està perdut.

Una mica del llum en la foscor

Un any i un dia després de la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials de 2024, a la ciutat de New York, les eleccions a la alcaldia han donat aquesta setmana una aclaparadora (i inesperada) victòria al representant del partit demòcrata, Zohran Mamdani contra el seu oponent principal, Andrew Cuomo (independent però recolzat per Donald Trump), amb més d'un 50% dels vots. De fet, a les primàries del partit demòcrata, Mamdani va guanyar a Cuomo, i per això aquest es va presentar com a independent.

                                                   Font: The New York Times

A les zones marcades en blau va guanyar Mamdani i a les marcades en marró, Cuomo. La victòria d'aquest darrer va ser, força previsible, als barris amb major població blanca i major gentrificació: Staten Island. Van votar per Cuomo els perfils més conservadors, que va guanyar als barris que van votar Trump el 2024, als barris on hi ha més propietaris de vivenda, als que hi abunda l'habitatge residencial de persones que van a treballar a la ciutat, als barris amb la renda per càpita més alta.

Font: The New York Times

Aquesta és una victòria molt important per molts motius i que suposa el trencament del vendaval conservador que va portar Trump a guanyar a les presidencials. 

Mamdani, mil·lènial i no nascut als Estats Units (va néixer a Uganda, fill d'un acadèmic i d'una cineasta, la família es va traslladar als Estats Units quan ell tenia 7 anys, des de Sudàfrica, semblant al recorregut d'Elon Musk) ha aconseguit a New York el que Kamala Harris no va aconseguir a nivell de país: tornar l'esperança en el canvi. Amb 34 anys, serà l'alcalde més jove de New York des de fa més de 100 anys, també serà el primer alcalde musulmà. Fa tot just sis mesos era un desconegut i ha aconseguit movilitzar els votants de la ciutat.

Tan ha estat així que en aquestes eleccions han votat més de dos milions de novaiorquesos. De fet, aquesta xifra de votants en termes absoluts no es registrava des de...1969! quan John V. Lindsay va resultar reelegit com a alcalde de la ciutat. Només per fer-se una idea de la desmotivació que a presidit el panorama electoral als Estats Units als darrers anys, el 2021 van votar un 23% dels electors, mentre que a la del 4 de novembre hauran votat, quan s'hagi acabat el recompte definitiu, aproximadament un 45% dels votants registrats. 

Aquesta victòria ha vingut també acompanyada de les victòries demòcretes a les eleccions per a renovar el governador que s'han celebrat als estats de Virginia i New Jersey. De fet, la candidata demòcrata per Virginia, Spanberger, havia declarat que considerava aquesta elecció com un plebiscit per a conèixer el suport a les polítiques de Donald Trump.

Font: The New York Times

Aquestes victòries, en territoris on Trump va guanyar amplament les eleccions presidencials el novembre de 2024, són tal vegada un primer indicatiu que la popularitat de Donald Trump després d'un any del seu segon mandat va clarament a la baixa. Òbviament, Trump ha observat la derrota amb preocupació i la ha titllat Mamdani (ho explica avui en John Carlin al seu article de cada diumenge a La Vanguardia) de "llunàtic comunista 100%.

Trump no ha tingut una bona setmana. Alguns dels membres conservadors del Tribunal han qüestionat aquesta setmana la utilització d'una llei d'emergència nacional de 1977 per imposar una política aranzelària de forma unilateral per mitjà d'ordres executives. Així doncs, una majoria del Tribunal Suprem ha posat a l'administració tota una sèrie de preguntes que demostren molts dubtes sobre una de les mesures estrella de la política de Donald Trump en aquest segon mandat.

Sembla que hi podria haver un pronunciament del Tribunal amb relativa celeritat (setmanes o mesos) que, en cas que acabés tombant les mesures, tindria unes implicacions polítiques i econòmiques d'un abast veritablement desconegut per empreses, consumidors i les política comercial del president Trump.

La misèria moral i política de Mazón i els que l'envolten

L'espectacle que hem viscut la setmana que s'acaba, una vegada més, no fa altra cosa que augmentar el decencís i la distància entre el ciutadà del carrer i els polítics als que se suposa que hem votat per a administrar amb lleialtat i diligència els nostres impostos.

Que després d'un any de la tragèdia de la DANA de a l'Horta Sud, amb, recordem-ho, un peatge de 229 vides humanes, Carlos Mazón segueixi essent president de la Generalitat Valenciana és no ja una disfunció del sistema polític (pels equilibris del PP amb VOX al País Valencià) sinó un acte de cinisme i indignitat moral que no sé com els polítics, amb independència del color, no fan res per aturar.

Davant casos com aquest, el sentit d'estat hauria d'imperar i vist com es van produir els esdevenients, i el que continuem coneixent en un degoteig d'informacions que posen encara més el dit a la nafra a aquesta desgràcia que és Mazón, els dos grans partits s'haurien de posar d'acord en restaurar la dignitat política, ni que sigui només per respecte a les víctimes. 

Escrivia ahir amb bon criteri la Natza Farré al diari Ara: "...quan la ciutadania treu tantes targetes vermelles i no hi ha expulsió, la impotència és l'únic que creix...És la desesperació. Que no disminueix després de saber que l'endemà de l'escridassada s'hagi proposat fer "una reflexió"". Ni tan sols el fet d'haver fet el paper de la trista figura en l'acte d'homenatge organitzat per Moncloa, relegant-lo a la tercera bancada d'autoritats, com si fos un qualsevol, ha semblat afectar-lo. La dignitat no s'aprèn, se'n té o no se'n té, i per si algú en tenia cap dubte, aquesta setmana s'ha confirmat que Mazón no en té cap.

Cada dia que passa i Mazón segueix de president és un dia més de greuge i de desconfiança cap al sistema. Que aquest desproposit sigui possible només s'explica perquè els interessos partidistes primen sobre el bé comú. És tan obvi que no necessita d'explicacions addicionals. 

Al PSOE de Sànchez (àlies "au Fènix") ja li va bé, perquè cada dia que passa amb Mazón de president, el PP perd credibilitat. A VOX, ja li va bé, perquè té cada vegada més agafat al PP pels bemols, i a la dreta del PP, la que encapçala Isabel Díaz-Ayuso (molt hàbilment es va escaquejar de l'homenatge a les víctimes de la DANA que va presidir el rei), Miguel Ángel Rodríguez, José Maria Aznar i companyia, ja els va bé perquè no fa altra cosa que desprestigiar una mica més a un Alberto Núñez-Feijóo que, cada dia que passa, es va enfonsant més en el fang, fins que, més aviat que tard, no en quedarà res.

Sembla clar que, per fi, el PP ha pres consciència que mantenir Mazón al palau de la Generalitat Valenciana juga en contra de les seves opcions electorals, a València i fins i tot a Espanya, però Núnez-Feijóo té una patata calenta, molt calenta, sobre la seva taula, perquè no el pot destituir. Només la dimissió voluntària podria fer-li les coses més fàcils.

Però no sembla gaire probable que Mazón plegui. La diligència amb que la jutgessa instructora de la causa, Nuria Ruiz Tobarra, està portant el cas i el coneixement cada vegada més precís de l'actuació negligent de Mazón, fan poc probable una dimissió que li comportaria la pèrdua de la seva condició d'aforat, i això, un individu que ha demostrat sobradament la seva mesquinesa i cobardia, no ho farà de cap manera.

És possible però, que les declaracions de la periodista Mariabel Vilaplana davant la jutgessa, el proper dillluns 3 de novembre, accelerin els esdeveniments.